Camine pel carrer de sempre
com sempre, pel mig a mig
sense gens de por, sense cap maldat
perquè les voreres són estretes
i els cotxes no solen passar.
Camine sense pressa pel meu poble
amb la tranquil·litat que sempre m'ha ofert
amb la solana besant el cel
entre els terrats i balcons
que formen el carrer Sant Nicolau.
Somric, respire i escolte
la quotidianitat que m'envolta
les cares conegudes i els "bon dia" de tots
que em fan sentir al lloc de sempre
a la terra que m'ha vist créixer.
Camine com sempre, cap a casa la iaia
aquella que coneixen com la de "la cansela acristalada",
carrer Santa Barbera avall, Sant Cristòfol a l'esquerra
i amb aquella oloreta a albergina torrà per a l'aspencat
em retornen aquelles vesprades de jugar al carrer.
Quan els dies eren llargs
i les vesprades es feien curtes
amb la companyia dels amics i veïns
que ens guardàvem de les maldats
amb el mateix coneixement de xiquets.
Ara, camine pel carrer Sant Domènec,
com sempre, pel mig a mig
perquè des del mig acote millor les distàncies
entre el cel i la terra, entre el temps que passa
i la vida que tinc feta al meu poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada