Estel Roig 5

dijous, 14 de setembre del 2017

Tímida

Avui t’escric una poesia tímida
d’aquelles que no parlen
sols observen i somriuen.

De les que es tapen la cara
o si la descobreixen, trauen els colors
sols si li dius alguna paraula.

Són uns versos callats
que no defineixen res
ni tan sols la taula de l’aparador.

Sols són paraules brutes
en un paper trencat i mullat
sota la pluja de la ciutat.

Són sols paraules que es descriuen elles,
per estar tan buides com una cervesa
quan s’acaba la llarga nit de Sant Joan.

Per tenir les mans tremoloses
i el cor guardat en un puny

per por a tot el que vindrà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada