Deixa moure els núvols
Com si res no hi passarà
Ferma tranquil·litat
Que sembla que es desfà
Dins de cada arbre
Pedra, planta i en l’aire
Flueix un sentit
Que crema al notar-lo
Una xicoteta part
Del que el món sent
Però s’enfonsa en els cors
D’aquests viatgers
Ara la note en mi
Una espurna que m’envaeix
Sembla que em protegeix
Però realment ens destrueix
Els meus dits
Passen pel cel dibuixant
Amb llum els núvols
Que els teus ulls veuen
Però no et deixes enganyar
No es un poc de mi
Ni de la natura, ni del cel
Si no de tu.
La teua ràbia callada
Et corre per dins
Sense tu notar-ho
La teua Ràbia callada
Et desfà
Com foc en la pell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada