Foc, cendres i fum
Cremen les flors i els ciris
Que ara tinc al meu abast
Tot amb una mirada
Plena del més profund odi
Foc, cendres i fum
La ràbia plasmada en lletra
Tot desapareix
En el moment
Que cau absolutament tot el pes
Sobre aquest maleit troç de paper
Brut, trencat, desgastat
I ara fet
Foc, cendra i fum
Al igual que els dogmes corrupts
Asquerosament edificats en la societat
Aquest espai és per mi la meua manera d'alliberar la meua poesia del meu calaix personal,
una manera de mostrar al món el meu particular art, és la meua perspectiva d'ànima de poeta.
Ací:
"Cada vers té una imbècil vanitat de Vedette" (V. A. Estellés)
dissabte, 26 de març del 2016
dimecres, 23 de març del 2016
Moments de Gel
Mans fredes
Busquen inútilment traure el foc
Que fa tant de temps s'ha apagat
En mig d'aquesta nit,
Quan la humitat es torna gel
I les galtes semblen cremar,
Trobe els meus ulls
Empanyats com cristalls
Moments de gel
Es tornen als ulls clars,
Cansats i desgastats
Que amb tímits i fràgils somriures
Esperen l'arribada de la calor
Amb colors forts i vius
I esperen ja amb ganes
L'arribada de la primavera
De la meua, i sols meua,
Estimada pimavera.
Busquen inútilment traure el foc
Que fa tant de temps s'ha apagat
En mig d'aquesta nit,
Quan la humitat es torna gel
I les galtes semblen cremar,
Trobe els meus ulls
Empanyats com cristalls
Moments de gel
Es tornen als ulls clars,
Cansats i desgastats
Que amb tímits i fràgils somriures
Esperen l'arribada de la calor
Amb colors forts i vius
I esperen ja amb ganes
L'arribada de la primavera
De la meua, i sols meua,
Estimada pimavera.
dilluns, 14 de març del 2016
Gritos quemados♀
Llevo dinamita guardada en los bolsillos
y fuera la desquiciada tormenta
que amenaza con mojar las armas,
mis armas de fuego.
Retengo la chispa en la mirada,
miro con rabia a la sociedad
¡Soy fuerte!
No soy el juguete que creen.
Hace años que soporto los golpes,
demasiados años con las acomplejadas tormentas
de miedo y de inferioridad
de fuego ardiente y de callar.
La historia me llamaba entre susurros,
yo gritaba para que me escuchara
pero silenciaron mis palabras
teñidas de la quemada violeta.
Miro de nuevo a los ojos al mundo
es mio, es nuestro.
Nos queda camino por recorrer,
las alas todavía tenemos atadas,
los pies y las manos
todavía magulladas
por las asperas cuerdas
que nos tenían presas.
Respiro una vez más,
nos queda camino,
nos faltan muchas cicatrices por sanar
muchas partidas a las cadenas por ganar.
Ahora que soy fuerte me presento
con la fúria del fuego
y las manos llenas de dinamita:
Soy los gritos quemados de la historia
Soy la voz femenina que ya no grita.
dijous, 10 de març del 2016
En l'andana
Sons de trens
En la nit freda
Una ombra es dibuixa
Amb la llum dels fanals rojos
Una ombra imperfecta
Que cau a trossos
Unes pases llunyanes
Una veu apagada
Desgarrada i ofgada
Un plor silenciat
I el vent que acarona cada llàgima
En la galta del infant
Llums de ciutat
Fanals apagats
En mig la nit
Com les mirades somiadores
Que cauen en l'abisme
Costruit en la realitat