Des dels meus peus

Aquest és el meu terrat
i aquestos són els meus peus,
no contes les meues altures des de baix.

Quan les cames sols tremolen
per la por a l'abisme
i la ment anhela les altures.

Mira el món des dels meus peus
contemplaràs un curt però gran buit
que s'enfonsa cap al mar.

Contempla, escolta...
No parles, no digues paraules,
sols observa.

I únicament quan dugues les mateixes sabates,
quan conegues el terrat que habite
i les sendes que freqüente i camine:

Parla.

La pelirroja "gallifanta"

Contaba estrellas en medio de la noche

con sueños a paso de tortuga

y banalidades como “gallifante”.

El resplandor de los astros

descubre el rostro de la niña pelirroja

que con sus destellos luminosos su alma arroja.

Arma cargada con balas de sangre

y fusil de corazón de ángel

que asesina hasta el más cruel de los engendros.

Camino de la muerte

trazan las estrellas las cortinas del cielo

y la puerta del despertar.

Motiu del poema:

Aquest poema ha estat el fruit d'una conversa amb amics davant del mar, després d'intentar escriure en mig d'un moment en que no em sortien les paraules. Gràcies a ells i les seues paraules aleatròries vaig escriure aquest "minirandom" i vam riure molt.

L'he publicat per guardar en la memòria els bons moments i el plaer que és compartir la poesia amb gent magnifica.