Estel Roig 5

dimarts, 31 de gener del 2017

Después de la brisa

Calma en la mirada
la tormenta fría cesa
dejando paso a los vientos suaves,
vientos que dejan en la piel heridas

Camino distante,
ajena a todo
con pasos cortos frente al largo trayecto.
Sigo con las gotas de agua
que la lluvia y el viento me echaron.

Brisa!
Otra brisa me acaricia
suma más cortes en la piel
llevándose con ella los colores que quedan
la poca fuerza que me queda.

******

Otro paso, algo ha cambiado
es extraño.
Un charco en mis pies salpica
y en él, el reflejo de la primavera querida
el reflejo de los colores

Desde el cielo gritando.


Interpretación:

En estos versos se refleja el fin de una etapa dura de la vida, una ruptura con aquello que se ha luchado con tanta fuerza para superar y que en ese momento se da cuenta que por fin la tormenta termina y se avecinan nuevas primaveras que traerán en el interior de esta la calma que ansiaba. El hilo de este poema es la visión de que todo esto no es fàcil de ver en su interior ya que cada obstáculo supone para ella un nuevo reto, que debe afrontar con más coraje del que requiere. Pero se dará cuenta que mirando al suelo (los males pasados) no recompondrá sus colores, su vida, que le gritan des del cielo.  


Versos para ti, ¡Despierta!

“Todo lo que tengo para darte
son partes de mi en un papel”
-Animal-


Solo sé que en estos versos
desaparezco por momentos
y me elevo hasta tocar las nubes.
No es el poema de amor que todes creen,
es el poema de amor que todes necesitan.


Estas letras que ensucio
son para ti nuevos atardeceres,
son para mi nuevas esperanzas.


Estos versos de amor,
son versos de revolución,
son versos para que despiertes
y con dulzura empieces a amarte.


Estos trozos de versos,
son para ti y tu sonrisa,
que se esconde entre la densa niebla
y nos hacen creer dèbiles.


Son para despertar la fuerza
que ha habitado en ti durante tanto tiempo
y ha dormido en el regazo de la sociedad
infestada de narcóticos
que nos aletargan y nos manipulan.


Estas palabras son gritos desesperados
en nuestras mentes somnolientas,
son los tantos callados llantos
que no han de volver una vez los soltemos,
los liberemos y ahuyentemos de nosotres.


Estos desechos escritos son
Para ti, que lees esto.
Para ti, que tu sonrisa vale el mundo.
Para tus lágrimas de cada noche y dia.
Para tus fuerzas dormidas,
para tus ojos de cristal,
para tus fuertes manos que guardan tantos secretos.
y para ti, que luchas día a día con tu vida.
A ti,
con un grito cargado de fuerza, ¡ Te pido que despiertes!
¡Hay alguien que busca quererte!


¡DESPIERTA!
¡Y empieza a quererte!


Eres tú,
el amor de tu vida,
eres tú la energía que estabas buscando.

dimarts, 24 de gener del 2017

Joc D'escacs

Un tauler s’enfila en mig del camí
un lloc apartat
el lloc de l’ingeni.
comense a contar
caselles, que sumen huit
a cada banda del pati.
Sense pensar massa em situe al mig
on el rei mai creua
lloc on la victòria
ara és meua.
El cel es torna fosc
(i huit peons per banda)
m’he adonat tard, la batalla comença.


Indefensa m’he trobat
però les forces no abandonen
comandant de la meua pròpia guerra
em trobe al centre i sense defensa.
Comença la tempesta
l’estratègia es marcada
no tinc bàndol
tampoc guanyador.
Guerra interna
en mig d’un carreró
ja no existeix l’hora
ni el marcador.
Sembla el joc d’escacs
però en mi les contradiccions
com a peses del tauló
blanc i negre al meu món
i ara, en aquest mateix moment
escac i mat a aquesta visió.

Interpretació:

Aquest poema representa la situaciò d'una ànima perduda en mig d'una batalla complexa entre el que viu (representat amb les figures negres del joc d'escacs) i el que l'ànima desitja viure (les figures blanques), però que no sap com ha arribat a aquest punt.

És lliura una batalla entre les dues realitats de l'ànima perduda, en el seu cor i en la seua ment. Però tot i no trobar-se, bùsca la manera de sortir, fins que finalment reconeix que tot és fruit de la seua imaginació i ha de trencar amb tot això despertant i fent-li "escac i mat" a aquella tempesta





dimarts, 17 de gener del 2017

Núvols al meu abast

Busque en l’infinit dels seus ulls
una calma que ja no hi és
allà on el cel acaba
i on comença el mar.

La tempesta s’enfonsa
i sembla que no acabarà.
Negre com la nit
es torna el cel cohibit.

El sol entre els núvols,
no el veus
però ho saps,
notes que hi és.

Les carícies de l’aigua 
entre els meus peus,
les llàgrimes del cel
entre les mans i les galtes.

I ara, sense adonar-te
el cel és tot clar,
blau com el mar
i el mar blau com el cel.

Núvols al meu abast
tan irreals que pots tocar-los,
tan reals que volen lluny,
molt lluny.

Però dins teu saps
que l’únic real
és sols allò que tu creus,
que notes dins teu.



Interpretació:

Aquest poema està integrat en el poemari "Un paisatge per descriure" i representa la llunyania del somnis i la percepció que hi han coses que no són reals i ens volen vendre que estan presents en el dia a dia. En els versos intente plasmar la confusió que es sent quant despertes i comenses a dubtar tot el que hi ha al voltant i de tot el que havies cregut sempre que era cert.







dimarts, 10 de gener del 2017

Demonios Oscuros

Ahora nacen de mis sienes
más de mil demonios
escritos con la tinta del plumero
que saca a fuego ardiente
mis males más profundos.

Saco a flote con cada letra
el desperdicio de mi vida,
mi angustiada y agotada vida,
por poner en orden una mente
que no abre la puerta fácilmente.

Hoy describo mis penas en palabras,
saco los demonios oscuros
y las armas para defenderme .
Los males de mi mente
son las batallas libradas.

Los males que oculto
son las más de cien historias
que se acumula mi vida.


Interpretació:

Demonios oscuros es la representación de aquellos momentos que marcan un antes y un después en nuestras vidas, ya que nos impiden vivir con la tranquilidad que disfrutábamos antes de los sucesos. Estos demonios que nos asustan diariamente y que nos llenan las noches de pesadillas son los que liberamos con nuestro arte particular, con nuestra fuerza para seguir adelante en nuestro día a día. Son estas las armas que utilizamos para combatirlas.

dimarts, 3 de gener del 2017

Ara sóc Fènix


Tot s’acaba
si tot comença
però en dies de pluja
el meu cor pesa.


Senc l’aigua al damunt
com si no vinguera de lluny.
De prop, com jo.
Del cel, com tu.


Els ulls fràgils
s’uneixen a la tempesta,
el vent em segueix,
em desperta i m'absorbeix.


Em torne aire.
M’enlaire.
Ales al vent.
Ànima lliure.


Foc al cor
que bull en aquest vol.
Ara les ales
es tornen flames.


Ara sóc fènix
que vola lliure
en les mans de l'ànima
de cristalls fràgils.

Interpretació:
Aquest poema, tracta sobre l'alliberament del poeta d'allò que li oprimeix el cor i li fa sentir-se en mig d'una guerra. Es parla d'una lenta alliberació que tot i fer-li mal, cremar-li per dins, es necessària per sentir-se lliure. Per seguir endavant la vida, representada com a l'ànima de cristalls fràgils.