La història amagada de les seues mans

Ulls del temps que cobreixen la història,
tenien por a riure, a pensar
i els més menuts a jugar.

Ni una paraula més alta que l’altra
tot amb un to dèbil, silenciós…

Amagaren darrere d’una malaltia
la mort del pare del xiquet
que morí lluitant contra els feixistes.

El xiquets i la mare entre les serralades
amagats de la Guàrdia
que insaciablement els buscava.
Fugitius de guerra,
fugitius de paraules.

Ni una paraula més alta que l’altra
tot amb un to dèbil, silenciós...

Passaren els anys
i no existia,
Passava el temps
i nom no tenia.

Sols existia una careta innocent,
inconscient de la història present
que hi havia darrere
del despreci, de la por i del pànic
als ulls de la gent
cada cop que creuava el carrer
amb només 5 anys en les mans.

Ni una paraula més alta que l’altra
tot amb un to dèbil i silenciós…

Però ara la història amagada
entre les veus que ja no poden parlar
s’ha evaporat com aigua en foc
fent que amb 86 anys continue enganyat.

Ni una paraula més alta que l’altra
tot amb un to dèbil i silenciós…

INTERPRETACIÓ:

Aquest poema reflecteix la vida de molts xiquets i xiquetes que durant la època de la postguerra van ser enganyats de manera que no van saber la seua vertadera identitat, el perquè de la seua història i la dels seus pares.

Si aquestos versos parla dels nostres avis i avies que segueixen ignorants de les seues vertaderes històries, de la realitat del seu passat i que pot ser ja siga massa tard per que algú els puga explicar el perquè de tantes coses viscudes.

Art Sobtat

Sobtadament et trobe al meu davant
sense previ avis, amb un somriure posat
trencant tots els esquemes
i fent de la improvisació un art.

Una meravella de cançó

que s'escriu amb les meues lletres
i es canta amb la teua veu
fent la melodia dolça que ballen els cors.

Perquè trobar-te ha sigut la meua sort,
la nostra sort discreta i sobtada
que no ens esperàvem,
i més estant tant prop.

No t'esperava, no ens esperàvem
però les sorpreses formen part de nosaltres,
formen part del nostre propi caos
i del trenca closques que estem construint.

Al igual que la nostra absurda mania
de trencar totes les lleis
per seguir el nostre camí,
els nostres somnis lliures.

Intens

Escapàrem de la gent
i els nostres cossos reien nerviosament
amb les ganes de fondre's,
d'estar sol i rebentar l'embolcall.

Travessàrem el temps, el poble
i pujant aquelles escales mortals
va començar a llevar-se la roba,
a poc a poc descordava els botons.

La respiració accelerada
i les pulsacions ingovernables.
L'escalfor prohibida provocada
per les seues mans aferrant els pits.

Sospirs, besos, anhels
tot li faltava i a mi tot em sobrava
aleshores, en aquella estança
esclatà el foc, l'incendi...

Quasi sense previ avís
es colpejaren els cossos fortament
i m'assaltà una calor terrible
el moment de delit injust.

En aquell punt es trencà alguna cosa en mi,
al meu interior, dins del meu cos.
Cride, no sé si de mal o de por
i cride repetidament que s'ature.

Les llàgrimes mudes no volien eixir encara,
els seus moviments bruscos tampoc pararen
i les meues forces esgotades
desistiren fins a perdre el sentit.

Torne al meu cos, que ja no és meu
alliberat del pes que em tenia presa,
m'abrace a mi mateixa
amb respiració tallada i arítmica.

Note la seua calor, el seu fred calor
al costat, amb respiració tranquil·la,
entenc que la seua presència s'ha esfumat
deixant en mi un mar en tempesta...

Interpretació:

En aquest poema faig una crida per mostrar l'altra cara de les relacions tòxiques que aboquen a la falta de respecte i a la violència. Parle d'aquelles que amaguen en un rerefons una ombra tan obscura que assassina a poc a poc, que tortura dia a dia. Parle de totes aquelles dones que són violades per les seues parelles, parle del sexe sense consentiment i del dolor que provoca això, tant físicament com psicològicament. Per això al llarg del poema mostre adjectius que mostren dolor, angoixa i por per tal de deixar des del 1r vers clar que no hi ha consentiment per fer els actes que el segueixen, que tot i els primers moments de "passió" no seran benvinguts encara que semble que es vol seguir amb el joc.
Amb tot, vull afegir que no és un tema per fer broma, ni molt menys per ignorar la realitat que ens envolta a les dones. NO ÉS NO, encara que no quede roba, encara que ja haja començat la penetració. Obriu els ulls, desperteu, ens estan ferint, maltractant, assassinant!

Trobar la meua València

Cos mortal - Vicent Andrés Estellés

«Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,

Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,

Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,»

La profunditat del moment ens va dur a coneixer'ns més
no esperava res que no fos vent
entre les paraules que podíem intercanviar
sols una mirada allà a l'horitzó que faria córrer.

Com un núvol que navega pel cel
sols esperava de tu una visita curta
no tant com l'hem allargada,
al principi sols era una il·lusió ser on ets
ara... Ara vull anar més lluny.

Els teus terrats em fan volar
els teus carrer m'enamoren, m'ensissen,
però ja no sóc la mateixa
l’eixida del meu laberint he trobat
i la fi no és al teu costat.

Trobar la resposta m'ha fet plorar
i no cregues que es una cosa sense trellat
en intentar desplegar les ales que no tinc

he descobert que el somni que tant he buscat no ets tu,
és molt més lluny.

El somni que sempre he anhelat
no has sigut tu Futur,

és Molt més lluny,

he sigut sempre jo
ha sigut trobar la meua pròpia València.



Interpretació:

Aquest poema representa el moment de trobada amb el seu interior amb la seua pròpia vida, després de creure tantes mentides que li feien creure. És el moment que desperta quant s'adona que res del que veu és per ella i que ara comença el verdader camí, que totes no tenen el mateix camí ni els mateixos objectius (representada com a la València que tant estimava Estellés). És el moment que destapa tots els esteriotips i comença a despertar, comença a buscar la seua pròpia València...

(Poema escrit en el Parc La Granja de Burjassot)