8. Mort (Somnis, cami cap a Ítaca)

No has tocat l’aigua
i has despertat d’un salt
amb la cara mullada i olor de sal.

Sembla tot tan real
que el somni s’ha materialitzat
amb les galtes cobertes de grans d’arena.

Que la brisa de l’illa ha fet arribar
però els sons de la vida mundana
han fet trencar aquell somni de mil contradiccions.

Ara, amb la mirada ferma
veus que allò que t’envolta és irreal
i l’illa d’Ítaca era la veu del món.

Paradís que s’ha trencat en segons
amb la veu de la vida mortal
que sense pietat arrasa la llum.

Ara, amb punt final
has arribat a l’eixida errònia
que t’ha obert la porta a la mort.

7. Vida (Somnis, camí cap a Ítaca)

Poc viatge queda ara,
amb dolça melodia notes el vent
suau com la vida d’alegria.

Et despulles lentament
per captar l’essència de l’illa
a poques passes del port de fusta.

Has plegat les veles del vaixell
i les ales que et feien volar,
perquè els teus peus busquen la sorra del mar.

Platja de mil colors,
anheles tocar la seua essència
amb les puntes dels dits.

Descalça, sense sandàlies als peus
notes com el somni et crida
i com Ítaca t’espera impacient.

Una passa més i tot haurà acabat,
notes el mar quasi als peus i et llances,
et llances al mar a falta d’un pam.

6. Mar (Somnis, cami cap a Ítaca)

Començàrem en un riu de llàgrimes
amb paraules que fluïen com l’aigua
i s’esvaïen com la sorra en el vent.

Camí de mil rutes i viatgers,
que travessen els mars furiosos
com si no li tingueren por a res.

Però l’aigua traeix i enganya,
s’eleva com un gegant
arrossegant tota confiança.

Per regalar-nos la por a nadar,
a llançar-nos als set mars
i arribar al nostre destí final.

Després, et besa, et complau
mostrant-nos la seua bellesa infinita
amb l’art més bonic.

Això és somiar, despertar davant del mar
amb els ulls ferms en l’horitzó
dels mites de l’aventura cap a Ítaca.

5. Muntanya (Somnis, camí cap a Ítaca)

He caigut de nou,
aquesta vegada pujant al Parnàs
per visitar les muses del meu somni.

Belleses que sols amb la mirada
enamoren els cors dels viatgers
que s’aturen en la veu del vent.

Tant si els acarona les galtes
com si els llança a l’abisme
sense avís previ del perill.

Així ha sigut la meua caiguda,
buscant l’amor no correspost
de les filles de Mnemòsine i Zeus.

Perquè els déus de l’Olimp
juguen amb els viatgers
que somien amb Ítaca.

Però la llum del perill
no em persegueix a mi,
tinc, prop meu, un mar en calma.

4. Terra (Somnis, camí cap a Ítaca)

He de posar els peus a terra!,
m'ho han dit un milió de vegades
però no comprenc el sentit.

La veu dels somnis és més forta
que el crit de la terra,
cantant una esgarrada i dolorosa cançó.

No puc ancorar-me a ella,
els meus pensaments són lliures
i els meus peus fràgils per guanyar-los.

Però he de fer-ho,
posar els peus en terra ferma
i començar el llarg viatge.

L'illa d'Ítaca m'espera
amb ambicions de crear un somni gran,
capaç de superar tots els imaginats.

Ara, amb peus fixos al sòl,
és l'hora de començar a escalar
les muntanyes dels déus grecs.

3. Cel (Somnis, camí cap a Ítaca)

No ha despertat del somni
però ha trencat tot el que era fràgil
el que no es trobava amb facilitat.

Camí a Ítaca, el viatge es fa curt
quan s’observa el cel al voltant
amb tota la seua plenitud.

El desig de captar la seua essència,
la llar que amaga els adormits, els somiadors
quan les guerres es lliuren als cors.

Anant cap a l’illa, anant cap al cel
amb la vida en les mans
i la mort pessigant els peus.

Difícil el trajecte, per a un viatge de plaer
els somnis no són tan difícils de véncer
si no perds el rumb.

Els núvols estan a disposició
d’aquell navegant de coratge fort
i ulls somiadors...

2. Nit (Somnis, camí cap a Ítaca)

Notar com les ales s’eleven
quan les llunes de Júpiter brillen
i tots els estels es desperten.

Sumint-se en el son dels gladiadors
de les ments inquietes
i dels intrèpids que busquen l’illa d’Ítaca.

Sobreviuen en l’obscuritat dels ulls
però en la llum dels somnis
troben la tranquil·litat de la nit.

Companya del viatge i essència d’aquest,
que amaga la bellesa del silenci
i la veu dels versos callats.

Que durant el dia criden
i amb ràbia s’alliberen quan tot és fosc
en les mans de tinta d’aigua.

A tu, pelegrina d’aquesta aventura,
que guardes els somnis en els estels
fes que el viatge no es faça llarg.

1. Dia (Somnis, camí cap a Ítaca)

Comença un nou dia
amb els somnis a les butxaques
i la tendresa als ulls.

Creant una distorsió als sentits
difícil d’explicar al moment de saltar
al gran camí cap a Ítaca.

Som conscients de les contradiccions
que els dies i les nits ens mostren
en obrir els ulls al món.

I que per poder mirar-lo
hem de tenir els peus a terra ferma
i el cor al cel per cuidar-lo.

Perquè els perills vénen
de mar o de muntanya en cada batalla
que lliurem amb nosaltres o amb l’oponent.

Sense saber si la vida o la mort
faran victòria en el trajecte
que comença en aquest dia.

Però aquesta alba
descriu amb cada somni
la manera d’arribar a l’illa d’Ítaca.