Nostra terra, lluita

Hui curarem els versos
que s'escriuen amb ploma
pels carrers plens de cendra,
pels carrers plens de lluita.

Que no s'amaguen per por,
de cridar als quatre vents
els poemes dels valents
cuidant les nostres arrels.

Perquè cada paraula
és nostre crit de guerra,
cada passa en terra
una bala ben ferma.

Que ens toca ser guerrers
per mantenir en vida
els quefers de la terra
amb la llengua més dolça.

Capàç de fer-nos crèixer
fins quan hi ha sequera,
flames en carrers, pobles
o en els llargs silencis.

Que ara estem pujant
del pou que ens van llançar
per seguir sent més fortes
contra els titans del món

Tímida

Avui t’escric una poesia tímida

d’aquelles que no parlen

sols observen i somriuen.

De les que es tapen la cara

o si la descobreixen, trauen els colors

sols si li dius alguna paraula.

Són uns versos callats

que no defineixen res

ni tan sols la taula de l’aparador.

Sols són paraules brutes

en un paper trencat i mullat

sota la pluja de la ciutat.

Són sols paraules que es descriuen elles,

per estar tan buides com una cervesa

quan s’acaba la llarga nit de Sant Joan.

Per tenir les mans tremoloses

i el cor guardat en un puny

per por a tot el que vindrà.

El Llac de la societat

Pel llac de les desil.lucions
hem trobat les arrels dels sistema
edificat amb armes de foc
que apuntaven als cors del món.

Pels camins del desastre
trencaren totes les ganes
amb els canons cerregats de les escopetes
apuntant directament a les temples.

Fins que trobàrem les sendes,
i començàrem a creuar el cel
de banda a banda com ocells,
lliures per un infinit violeta que estén l'horitzó.

Que podrem enderrocar els canons
i eliminar unes arrels verinoses
que sols ens corromp per viure morta
sumida en una societat malalta per l’odi.