Dogmes asquerosament muntats

Foc, cendres i fum
Cremen les flors i els ciris
Que ara tinc al meu abast
Tot amb una mirada
Plena del més profund odi

Foc, cendres i fum
La ràbia plasmada en lletra
Tot desapareix
En el moment
Que cau absolutament tot el pes
Sobre aquest maleit troç de paper
Brut, trencat, desgastat
I ara fet
Foc, cendra i fum
Al igual que els dogmes corrupts
Asquerosament edificats en la societat

Moments de Gel

Mans fredes
Busquen inútilment traure el foc
Que fa tant de temps s'ha apagat
En mig d'aquesta nit,
Quan la humitat es torna gel
I les galtes semblen cremar,
Trobe els meus ulls
Empanyats com cristalls

Moments de gel
Es tornen als ulls clars,
Cansats i desgastats
Que amb tímits i fràgils somriures
Esperen l'arribada de la calor
Amb colors forts i vius
I esperen ja amb ganes
L'arribada de la primavera
De la meua, i sols meua,
Estimada pimavera.

Gritos quemados♀

    Llevo dinamita guardada en los bolsillos

y fuera la desquiciada tormenta

que amenaza con mojar las armas,

mis armas de fuego.

Retengo la chispa en la mirada,

miro con rabia a la sociedad

¡Soy fuerte!

No soy el juguete que creen.

Hace años que soporto los golpes,

demasiados años con las acomplejadas tormentas

de miedo y de inferioridad

de fuego ardiente y de callar.

La historia me llamaba entre susurros,

yo gritaba para que me escuchara

pero silenciaron mis palabras

teñidas de la quemada violeta.

Miro de nuevo a los ojos al mundo

es mio, es nuestro.

Nos queda camino por recorrer,

las alas todavía tenemos atadas,

los pies y las manos

todavía magulladas

por las asperas cuerdas

que nos tenían presas.

Respiro una vez más,

nos queda camino,

nos faltan muchas cicatrices por sanar

muchas partidas a las cadenas por ganar.

Ahora que soy fuerte me presento

con la fúria del fuego

y las manos llenas de dinamita:

Soy los gritos quemados de la historia

Soy la voz femenina que ya no grita.

En l'andana

Sons de trens
En la nit freda
Una ombra es dibuixa
Amb la llum dels fanals rojos
Una ombra imperfecta
Que cau a trossos

Unes pases llunyanes
Una veu apagada
Desgarrada i ofgada
Un plor silenciat
I el vent que acarona cada llàgima
En la galta del infant

Llums de ciutat
Fanals apagats
En mig la nit
Com les mirades somiadores
Que cauen en l'abisme
Costruit en la realitat

Bruta, Trencada i Desgarrada

Sabates brutes,
Trencades i desgarrades
A parts iguals
Mentre el cami es trenca
I el pont cau a cada pasa
Un nou tro sona als meus peus
Tempesta que ja fa temps
Que enuvola el meu cap
I taca els meus ulls
De cristalls i roig
Una nova pasa
Donen els meus peus
Deixant en el camí tinta bruta,
I fulls desgarrats i trencats
A parts iguals

Un nou desfet de paraules
Junte amb força
Per alçar la mirada
I aguantar les llàgrimes
Que amb tantes ganes lluiten per escapar.