Foc en aigua

Serem foc en mig de l'aigua,
Com quan creiem que erem herois
en mig dels boscos de neu i vent

Tot i aixó, sabem ben bé, que som humans
Que estem fets de carn i ossos,
Plens de pors i complexos

Sabem qui som quan ens mirem al mirall
Encara que devegades desitgem trencar-lo
I no tornar-nos a veure mai més

Però ens fa pànic, no tornar a veure els ulls
Aquests ulls que viuen amb intensitat
Els moments que ens marquen  les hores de llum

Ens aterra no tornar a veure'ns vius
Quan encara ens queda molt per viure
I moltes postes de sol per descobrir

Estimable veu

Ara, sols desitge escoltar la teua dolça veu,
He esperat tants moments i tants instants
Que quan estas al davant no et puc concebre
No puc entendre la teua realitat

Ara, sols escolte el só del vent
Que m'acarona amb el fred de la tardor
I desitge escoltar-te novament
Perquè tens veu gentil i tendra

Ara, en mig d'una ciutat desconeguda
Espere escoltar la teua amable veu
Que de versos impregna les meues mans
I d'estima abraça la resta de sentits

Today i love myself

Today is a nice day to start again,
today is the best day to burn my past
and I have to build the new present.
Today I love myself,
and tomorrow,
and the following day,
and the next,
and the next,
and the next…

Because I have one life
and it is mine.

Because I’m the boss
of my freedom,
of my route over the sky
and the wings I have in my back

Sendes

Travessant per les sendes que hem anat construint,
Hem arribat a tocar la natura amb els nostres dits
Esperant que ella ens parlés de vida
Hem rebut el caliu i la seua tendresa,
Hem sigut acollits en casa seua
Per apreciar els encanteris que formen part d'ella
I entendre que la vida
L'escrivim nosaltres amb la nostra ploma
Amb les pors i valenties que tenim.

Sirena atrapada

Perquè venia sense armes
Vaig obrir-li les portes del meu món
Però no sabia que era espina i estaca
Que amenaçava la meua vida.

Va entrar com flor en hivern
I va acabar amb mi com sequera en estiu.
Sense pietat, sense cap marca
Per poder veure el seu mal.

Va empressonar la meua sirena lliure
En una copa diminuta de vidre
Per tenir-la sota seua voluntat,
Però resistia dins de la seua aigua.

I jo resistia al meu món trencat
Per espines i estaques clavades
Dins d'una pell que no li pertanyien,
I jo resistia com sirena forta en el mar.

I #niunamenos #ensvolemvives #25n #contralaviolenciamachista #fuertes #sirena

Flor de llibertat

Descalça en un món en riunes
M'he despertat aquesta tarda
I amb el dimoni que habitava en les mans
D'una lleugera flor que esperava volar

Les ales se li sumaren als pètals
I les arrels es convertiren en potetes
Que li ajudarien a arrencar-se del sòl,
Allunyat-se de tot ancoratge que la tenia lligada

Flor que es torna ocell de cel
Vola lliure per primer colp,
Alliberant-se del terra i del mostre
Que oprimia el seu dolç somriure

Flor de mil colors,
Ha trobat el seu lloc en l'aire
Flor que desitjava volar
Ara ha trobat la seua llibertat

1.11.2017

Foc en la pell

Deixa moure els núvols

Com si res no hi passarà

Ferma tranquil·litat

Que sembla que es desfà

Dins de cada arbre

Pedra, planta i en l’aire

Flueix un sentit

Que crema al notar-lo

Una xicoteta part

Del que el món sent

Però s’enfonsa en els cors

D’aquests viatgers

Ara la note en mi

Una espurna que m’envaeix

Sembla que em protegeix

Però realment ens destrueix

Els meus dits

Passen pel cel dibuixant

Amb llum els núvols

Que els teus ulls veuen

Però no et deixes enganyar

No es un poc de mi

Ni de la natura, ni del cel

Si no de tu.

La teua ràbia callada

Et corre per dins

Sense tu notar-ho

La teua Ràbia callada

Et desfà

Com foc en la pell

Reflex

Com un mirall ens reflectim
En mig d'una tempesta de caos
Per ser nosaltres el motor dels trons
I la força del vent i l'aigua que cau
Per damunt d'aquells que no volen despertar
Davant de tantes injustícies i règims passats.

Hem despertat davant d'un mirall,
Que no mostra la realitat
Que l'amaga davant de pantalles grans
I nega l'opresió als oprimits,
La dictadura al règim que vivim,
Que sobrevivim amb la lluita a les mans.

I ara l'aigua reflecteix un rostre conegut
Que et fa despertar després de tants anys
Amb la brutalitat que la realitat et colpeja
A colps durs al poble, que necessita parlar,
Trencar amb l'herència del passat
Cruel, corrupta, corrompuda, opressora.

I en aquest mirall, l'aigua reflecteix
Una ciutat que ara crida pel poble
Un lloc que se sent amb la realitat
I no l'amaga, la crida a viva veu
Per què és aigua clara
La que ara et renta la cara amb la realitat.

5.10.2017

Ja hi ha prou

Corries per uns carrers que esdevenien rius de gent

amb les butxaques plenes, l'una de por i l'altra de ràbia

per veure que la necessitat d'expressar-te és arravatada

amb colps durs al teu cos i al teu poble.

Corres, camines i cerques una paraula lliure

que ajude a tombar l'opressió que s'exerceix

sobre tots aquells que tenen al cap

la necessitat de llibertat i seguretat.

Perquè desitges amb totes les forces

que no hi haja cap company més de lluita

esperant a l'habitació blanca de l'hospital

causada per les forces brutals dels de dalt.

Buscaries compartir la força,

que s'ha d'acumular per cridar ben fort

amb la realitat que s'ensorra al davant

preveent un futur conegut per la història.

I ara ja hem parlat prou

i ens hem fartat de no voler ser escoltats

de voler resoldre el trencaclosques trencat

però ja sabem que ara sols ens toca actuar.

3 octubre 2017

Nostra terra, lluita

Hui curarem els versos
que s'escriuen amb ploma
pels carrers plens de cendra,
pels carrers plens de lluita.

Que no s'amaguen per por,
de cridar als quatre vents
els poemes dels valents
cuidant les nostres arrels.

Perquè cada paraula
és nostre crit de guerra,
cada passa en terra
una bala ben ferma.

Que ens toca ser guerrers
per mantenir en vida
els quefers de la terra
amb la llengua més dolça.

Capàç de fer-nos crèixer
fins quan hi ha sequera,
flames en carrers, pobles
o en els llargs silencis.

Que ara estem pujant
del pou que ens van llançar
per seguir sent més fortes
contra els titans del món

Tímida

Avui t’escric una poesia tímida

d’aquelles que no parlen

sols observen i somriuen.

De les que es tapen la cara

o si la descobreixen, trauen els colors

sols si li dius alguna paraula.

Són uns versos callats

que no defineixen res

ni tan sols la taula de l’aparador.

Sols són paraules brutes

en un paper trencat i mullat

sota la pluja de la ciutat.

Són sols paraules que es descriuen elles,

per estar tan buides com una cervesa

quan s’acaba la llarga nit de Sant Joan.

Per tenir les mans tremoloses

i el cor guardat en un puny

per por a tot el que vindrà.

El Llac de la societat

Pel llac de les desil.lucions
hem trobat les arrels dels sistema
edificat amb armes de foc
que apuntaven als cors del món.

Pels camins del desastre
trencaren totes les ganes
amb els canons cerregats de les escopetes
apuntant directament a les temples.

Fins que trobàrem les sendes,
i començàrem a creuar el cel
de banda a banda com ocells,
lliures per un infinit violeta que estén l'horitzó.

Que podrem enderrocar els canons
i eliminar unes arrels verinoses
que sols ens corromp per viure morta
sumida en una societat malalta per l’odi.

8. Mort (Somnis, cami cap a Ítaca)

No has tocat l’aigua
i has despertat d’un salt
amb la cara mullada i olor de sal.

Sembla tot tan real
que el somni s’ha materialitzat
amb les galtes cobertes de grans d’arena.

Que la brisa de l’illa ha fet arribar
però els sons de la vida mundana
han fet trencar aquell somni de mil contradiccions.

Ara, amb la mirada ferma
veus que allò que t’envolta és irreal
i l’illa d’Ítaca era la veu del món.

Paradís que s’ha trencat en segons
amb la veu de la vida mortal
que sense pietat arrasa la llum.

Ara, amb punt final
has arribat a l’eixida errònia
que t’ha obert la porta a la mort.

7. Vida (Somnis, camí cap a Ítaca)

Poc viatge queda ara,
amb dolça melodia notes el vent
suau com la vida d’alegria.

Et despulles lentament
per captar l’essència de l’illa
a poques passes del port de fusta.

Has plegat les veles del vaixell
i les ales que et feien volar,
perquè els teus peus busquen la sorra del mar.

Platja de mil colors,
anheles tocar la seua essència
amb les puntes dels dits.

Descalça, sense sandàlies als peus
notes com el somni et crida
i com Ítaca t’espera impacient.

Una passa més i tot haurà acabat,
notes el mar quasi als peus i et llances,
et llances al mar a falta d’un pam.

6. Mar (Somnis, cami cap a Ítaca)

Començàrem en un riu de llàgrimes
amb paraules que fluïen com l’aigua
i s’esvaïen com la sorra en el vent.

Camí de mil rutes i viatgers,
que travessen els mars furiosos
com si no li tingueren por a res.

Però l’aigua traeix i enganya,
s’eleva com un gegant
arrossegant tota confiança.

Per regalar-nos la por a nadar,
a llançar-nos als set mars
i arribar al nostre destí final.

Després, et besa, et complau
mostrant-nos la seua bellesa infinita
amb l’art més bonic.

Això és somiar, despertar davant del mar
amb els ulls ferms en l’horitzó
dels mites de l’aventura cap a Ítaca.

5. Muntanya (Somnis, camí cap a Ítaca)

He caigut de nou,
aquesta vegada pujant al Parnàs
per visitar les muses del meu somni.

Belleses que sols amb la mirada
enamoren els cors dels viatgers
que s’aturen en la veu del vent.

Tant si els acarona les galtes
com si els llança a l’abisme
sense avís previ del perill.

Així ha sigut la meua caiguda,
buscant l’amor no correspost
de les filles de Mnemòsine i Zeus.

Perquè els déus de l’Olimp
juguen amb els viatgers
que somien amb Ítaca.

Però la llum del perill
no em persegueix a mi,
tinc, prop meu, un mar en calma.

4. Terra (Somnis, camí cap a Ítaca)

He de posar els peus a terra!,
m'ho han dit un milió de vegades
però no comprenc el sentit.

La veu dels somnis és més forta
que el crit de la terra,
cantant una esgarrada i dolorosa cançó.

No puc ancorar-me a ella,
els meus pensaments són lliures
i els meus peus fràgils per guanyar-los.

Però he de fer-ho,
posar els peus en terra ferma
i començar el llarg viatge.

L'illa d'Ítaca m'espera
amb ambicions de crear un somni gran,
capaç de superar tots els imaginats.

Ara, amb peus fixos al sòl,
és l'hora de començar a escalar
les muntanyes dels déus grecs.

3. Cel (Somnis, camí cap a Ítaca)

No ha despertat del somni
però ha trencat tot el que era fràgil
el que no es trobava amb facilitat.

Camí a Ítaca, el viatge es fa curt
quan s’observa el cel al voltant
amb tota la seua plenitud.

El desig de captar la seua essència,
la llar que amaga els adormits, els somiadors
quan les guerres es lliuren als cors.

Anant cap a l’illa, anant cap al cel
amb la vida en les mans
i la mort pessigant els peus.

Difícil el trajecte, per a un viatge de plaer
els somnis no són tan difícils de véncer
si no perds el rumb.

Els núvols estan a disposició
d’aquell navegant de coratge fort
i ulls somiadors...

2. Nit (Somnis, camí cap a Ítaca)

Notar com les ales s’eleven
quan les llunes de Júpiter brillen
i tots els estels es desperten.

Sumint-se en el son dels gladiadors
de les ments inquietes
i dels intrèpids que busquen l’illa d’Ítaca.

Sobreviuen en l’obscuritat dels ulls
però en la llum dels somnis
troben la tranquil·litat de la nit.

Companya del viatge i essència d’aquest,
que amaga la bellesa del silenci
i la veu dels versos callats.

Que durant el dia criden
i amb ràbia s’alliberen quan tot és fosc
en les mans de tinta d’aigua.

A tu, pelegrina d’aquesta aventura,
que guardes els somnis en els estels
fes que el viatge no es faça llarg.

1. Dia (Somnis, camí cap a Ítaca)

Comença un nou dia
amb els somnis a les butxaques
i la tendresa als ulls.

Creant una distorsió als sentits
difícil d’explicar al moment de saltar
al gran camí cap a Ítaca.

Som conscients de les contradiccions
que els dies i les nits ens mostren
en obrir els ulls al món.

I que per poder mirar-lo
hem de tenir els peus a terra ferma
i el cor al cel per cuidar-lo.

Perquè els perills vénen
de mar o de muntanya en cada batalla
que lliurem amb nosaltres o amb l’oponent.

Sense saber si la vida o la mort
faran victòria en el trajecte
que comença en aquest dia.

Però aquesta alba
descriu amb cada somni
la manera d’arribar a l’illa d’Ítaca.

Tractat de Pau

El temps corre en contra
I la sorra de Barcelona
Entre les mans ens fa de rellotge
S'esgota el temps
I no ens volem adonar
No atenem a l'història
I a tants anys de missèria i guerra d'orient

No atenem, no respectem,
No volem ser conscients del que passa
Però el temps s'esgota i vull viure en pau
Que el món va a explotar i ara ho podem parar
Però segueixen amb la cobdicia,
Segueixen amb l'egoisme i ulls tancats.

Tot es pot encara parar
No vull guerres, vull pau,
Vull respecte i una vida per davant.
Que el món cada cop està més malalt
I els humans som els causants,
Que no som ningú i volem ser-ho tot.

Aturem ja les disputes inútils,
Que les guerres no les paguen els pobles
Que no hi ha motius per guerres
Si es juguen amb la vida de les persones
Amb la gent que viu sense maldat.

No vull por als carrers, ni als ulls de la gent.
No vull que ocorreguen tantes coses
Que jo no puc fer res per evitar.
No vull morts per cap deu.
No vull morts que salven sols una persona.

Ja hem vist l'història, ja hem vist el món.
Que s'ature la humanitat, sols fa mal.
Es aquesta pandemia que ens esta matant
Amb les mans ben obertes i el colp preparat.

17-08-2017 #pau #nomesviolencia #Barcelona #Irak #Siria #Palestina #Cambrils

Els carrers de sempre

Camine pel carrer de sempre

com sempre, pel mig a mig

sense gens de por, sense cap maldat

perquè les voreres són estretes

i els cotxes no solen passar.

Camine sense pressa pel meu poble

amb la tranquil·litat que sempre m'ha ofert

amb la solana besant el cel

entre els terrats i balcons

que formen el carrer Sant Nicolau.

Somric, respire i escolte

la quotidianitat que m'envolta

les cares conegudes i els "bon dia" de tots

que em fan sentir al lloc de sempre

a la terra que m'ha vist créixer.

Camine com sempre, cap a casa la iaia

aquella que coneixen com la de "la cansela acristalada",

carrer Santa Barbera avall, Sant Cristòfol a l'esquerra

i amb aquella oloreta a albergina torrà per a l'aspencat

em retornen aquelles vesprades de jugar al carrer.

Quan els dies eren llargs

i les vesprades es feien curtes

amb la companyia dels amics i veïns

que ens guardàvem de les maldats

amb el mateix coneixement de xiquets.

Ara, camine pel carrer Sant Domènec,

com sempre, pel mig a mig

perquè des del mig acote millor les distàncies

entre el cel i la terra, entre el temps que passa

i la vida que tinc feta al meu poble.

Somos vida

No es física , es vida
Lo que corre por nuestras venas,
Por cada una de las artérias
Que hacen la trayectoria del corazón al cuerpo.

No es tanta física, lo de crecer
Es vida lo que nos hace madurar
Y el tiempo lo que no podemos evitar
Que pase por nuestra piel.

Y tampoco podemos evitar sangrar
Cuando nos corta un cristal,
Ni aguantar mucho más el llanto
Cuando no podemos más y todo supera.

Es vida, lo que hace lo inevitable,
Y razón y sentimientos
Los conductores de todas las guerras
Que nuestros cuerpos libran.

Somos sangre corriendo por nuestras venas
Que necesita oxigeno para seguir,
Somos nosotrxs mismxs
Quines hemos de tomar aire para luchar.

🌙🌱Dormir a l'era

Camine sense sabates per un lloc que conec,
Per una terra que m'estime i que m'estima
Amb tanta delicadesa que el vent m'acarona les galtes
I el sol, sense maldat, em dona la calor de l'estiu.

Camine per la senda que tant em conec
Que les pedres em marquen amb gràcia
I els ocellets canten una nova cançò
Quan els seguisc amb la mirada somiadora.

Camine, respire i ara m'ature
Al final del cami, al final de la costa
Que tantes vegades he baixat amb la bicicleta
I que acaba en aquella era de les nit estrellades.

Ara de nit en mig de l'era
Conte els versos i els estels
Cante cançons de sempre
I aquella melodia d'Obrint Pas:

"Al país que dorm a l'era
hi ha polsim de fruites velles
bicicletes entre sèquies
arracades de cireres
al país de les teulades
hi ha besos d'aigua llimó
arrapades a les cames
parotets a dins del cor
Al país que dorm a l'era".

🍃💚La meua revolució

Sé que no tinc un cos d'infart,  que em repateja el 90-60-90, al tenir que aguantar una talla de xiqueta i una estatura com a tal. Que no tinc unes cames perfectes ni un cos amb les corbes de revista. No tenir un cos de model ni de gimnasta. Però aquest és el meu cos

I he de suportar burles, aguantar insults i comentaris per baix... aguantar moltes coses, com la meua propia mirada al mirall.

M'exigeixen un esteriotip que no és el meu, no voler estar ni submir-me en ell, no voler veure'l i voler ser jo qui trie del cos que es reflecteix al meu davant.

Tenir cames esveltes i fermes, i ara dèbils. Tenir força i velocitat per tot el que et venia davant, i ara ser qui ha d'anar darrere d'aquesta ombra que amb poc de temps em supera.

Voler ser segura i tenir la meua convicció, voler tenir el cos valent i les mans ben fermes... que el meu cos és meu i la meua llibertat també.
Que el meu cos ja ha patit prou i ara toca tirar endavant.

Luto

Vestiré de luto hasta las bragas

cuando pierda mi batalla

dentro del ring de la lucha

por mi plena libertad.

Seguiré en pie, aún

y vestiré como siempre

pero no perderé la dignidad,

llevando mi secreto en luto.

Y vestiré de luto hasta las bragas
cuando pierda la batalla
contra la opresión
que nos impusieron al nacer.

Continuaré viva después de todo

y muerta por dentro

porqué mi libertad es

la terrible y la mejor compañera.

En el trágico trayecto

conspirado con las almas sucias

que amenazan con tanta simpatía

una sociedad enferma de humanidad.

Des dels meus peus

Aquest és el meu terrat
i aquestos són els meus peus,
no contes les meues altures des de baix.

Quan les cames sols tremolen
per la por a l'abisme
i la ment anhela les altures.

Mira el món des dels meus peus
contemplaràs un curt però gran buit
que s'enfonsa cap al mar.

Contempla, escolta...
No parles, no digues paraules,
sols observa.

I únicament quan dugues les mateixes sabates,
quan conegues el terrat que habite
i les sendes que freqüente i camine:

Parla.

La pelirroja "gallifanta"

Contaba estrellas en medio de la noche

con sueños a paso de tortuga

y banalidades como “gallifante”.

El resplandor de los astros

descubre el rostro de la niña pelirroja

que con sus destellos luminosos su alma arroja.

Arma cargada con balas de sangre

y fusil de corazón de ángel

que asesina hasta el más cruel de los engendros.

Camino de la muerte

trazan las estrellas las cortinas del cielo

y la puerta del despertar.

Motiu del poema:

Aquest poema ha estat el fruit d'una conversa amb amics davant del mar, després d'intentar escriure en mig d'un moment en que no em sortien les paraules. Gràcies a ells i les seues paraules aleatròries vaig escriure aquest "minirandom" i vam riure molt.

L'he publicat per guardar en la memòria els bons moments i el plaer que és compartir la poesia amb gent magnifica.

Silenci

Silenci, et busque...

per què t'amagues en la nit?,

t'enyore com el fred en estiu

com la calor en l'hivern...

T'enyore silenci...

Fes acte de presència,

el meu cap sols vol cridar prou

i el món es torna boig,

res no para quiet.

Silenci, et busque,

t'espere com l'amant en l'aeroport

com la primavera a les flors.

T'espere silenci...

Tot és negre al meu cap

sols busque en tu la tranquil·litat

en aquest moment.

En la nit del meu cor

en el cap replet de soroll.

Et busque silenci...

Una nit fosca i un paraigues lluminós

He trencat la porta de la meua presó,
i en eixir al carrer no he trobat res,
res per acollir-me a la seua esperança.

He llançat per primer cop al cel
un crit de llum per emparar-me
trobar algun lloc on asseure'm.

Però ni els estels brillaven aquella nit
i els seus ulls no cantaven com sempre
sota la pluja de l'obscuritat.

M'he hagut de traure els paraigües de llum
per fer que els ulls de la lluna tornen a cantar
la bella melodia del sonet de la mitjanit i el ball.

20-5-2017

Il.lucions mortes

Avançant pel camí del seu somni
pel camí de les seues alegries i passions
amb tanta dificultat que li feia mal.

I seguia avançant mirant més al terra
que el seu davant, el seu somni llunyà
veient com es feia cada cop més impossible.

Impossible arribar allà on residien els estels
i tota la llum que quedava del seu món,
de les ganes de seguir lluitant per tant.

I aturà el seu pas,
i apagà la seua tímida espelma
en notar que res tenia sentit.

Res podia seguir així,
si els seus peus no arribarien mai
al final d'aquell camí de tants abismes.

I és que potser ella duia
l'espelma de l'obscuritat
l'espelma que apagava totes els llums.

20-5-2017

Lluna roja

Ha començat a amagar-se el sol
i la claror s'esvaeix esdevenint obscuritat
desfent cada rastre de dia que quedava.

Però entre els pins i garrofers
apareix com una senzilla fada
que amb la nit torna de color el cel.

Ella fa amb la seua plenitud
que l'obscuritat es torne vida
i que la vida del seu interior cride llum.

Amb tanta energia que reflecteix
el seu color es torna roig
i fa del seu camí els estels.

I del seu nom que la torna lluna
per ser nou astre al cel cada nit
i nou somriure quan tot és fosc.

 20-5-2017

Atracció Mental

I com la mirava i com la notava
sentia el seu cos per tota la meua pell

i aleshores esdevingué la nit,
l'obscuritat ens atrapà i captivà.

I seguia notant com la seua energia
arribava a mi amb més intensitat,
amb tota la seua esplendor de les paraules
que la seua ment recitava per mi.

I tremolava, com mai abans ho havia fet
com connectava cada neurona amb la seua
una ment de dona, forta, valenta i bonica
-i no parle del seu cos-.

I s'endinsava aquella ment en aquest cos
desfet per un temps de tempesta
que a poc a poc es guareix amb la seua energia
amb la seua connexió de l'interior del seu al meu.

Hem sigut com dos elements

Hem descobert tantes coses

que no entenem que som encara inexperts

i que les altures ens enganyen

i ens poden llançar en qualsevol moment.

Hem comprés que per molt que passen els dies

el rellotge no s’atura, però tampoc corre més

siga en favor nostra o en favor del vent,

perquè de vegades som massa impacients.

Hem entés que la llunyania no ens impedeix estimar

com mai havíem cregut que podíem fer-ho

i que les vistes al mar són les nostres aliades

per recordar les mirades tendres sabor a sal.

Per ser tu de foc i jo de vent,

hem creat l’huracà de flames

capàs de trencar la ciutat

i llançar al cel els dubtes de la llunyania.