Els carrers de sempre

Camine pel carrer de sempre

com sempre, pel mig a mig

sense gens de por, sense cap maldat

perquè les voreres són estretes

i els cotxes no solen passar.

Camine sense pressa pel meu poble

amb la tranquil·litat que sempre m'ha ofert

amb la solana besant el cel

entre els terrats i balcons

que formen el carrer Sant Nicolau.

Somric, respire i escolte

la quotidianitat que m'envolta

les cares conegudes i els "bon dia" de tots

que em fan sentir al lloc de sempre

a la terra que m'ha vist créixer.

Camine com sempre, cap a casa la iaia

aquella que coneixen com la de "la cansela acristalada",

carrer Santa Barbera avall, Sant Cristòfol a l'esquerra

i amb aquella oloreta a albergina torrà per a l'aspencat

em retornen aquelles vesprades de jugar al carrer.

Quan els dies eren llargs

i les vesprades es feien curtes

amb la companyia dels amics i veïns

que ens guardàvem de les maldats

amb el mateix coneixement de xiquets.

Ara, camine pel carrer Sant Domènec,

com sempre, pel mig a mig

perquè des del mig acote millor les distàncies

entre el cel i la terra, entre el temps que passa

i la vida que tinc feta al meu poble.

🌙🌱Dormir a l'era

Camine sense sabates per un lloc que conec,
Per una terra que m'estime i que m'estima
Amb tanta delicadesa que el vent m'acarona les galtes
I el sol, sense maldat, em dona la calor de l'estiu.

Camine per la senda que tant em conec
Que les pedres em marquen amb gràcia
I els ocellets canten una nova cançò
Quan els seguisc amb la mirada somiadora.

Camine, respire i ara m'ature
Al final del cami, al final de la costa
Que tantes vegades he baixat amb la bicicleta
I que acaba en aquella era de les nit estrellades.

Ara de nit en mig de l'era
Conte els versos i els estels
Cante cançons de sempre
I aquella melodia d'Obrint Pas:

"Al país que dorm a l'era
hi ha polsim de fruites velles
bicicletes entre sèquies
arracades de cireres
al país de les teulades
hi ha besos d'aigua llimó
arrapades a les cames
parotets a dins del cor
Al país que dorm a l'era".

La pelirroja "gallifanta"

Contaba estrellas en medio de la noche

con sueños a paso de tortuga

y banalidades como “gallifante”.

El resplandor de los astros

descubre el rostro de la niña pelirroja

que con sus destellos luminosos su alma arroja.

Arma cargada con balas de sangre

y fusil de corazón de ángel

que asesina hasta el más cruel de los engendros.

Camino de la muerte

trazan las estrellas las cortinas del cielo

y la puerta del despertar.

Motiu del poema:

Aquest poema ha estat el fruit d'una conversa amb amics davant del mar, després d'intentar escriure en mig d'un moment en que no em sortien les paraules. Gràcies a ells i les seues paraules aleatròries vaig escriure aquest "minirandom" i vam riure molt.

L'he publicat per guardar en la memòria els bons moments i el plaer que és compartir la poesia amb gent magnifica.

La corbatura de la vida

El silenci s'ha fet presència als nostres cors
quan un gran escriptor ens ha deixa,
quan no ens podrà dedicar les seues lletres
ni la seua saviesa amb paraules.

Però no ens ha deixat sense res,
no ens ha deixat buits per dins
ha omplert de tantes històries, reflexions,
de saviesa compartida a nosaltres.

Ell ja m'ho va dir,
"Jo ja tinc el meu cel creat
i el pots veure al darrere meu"
Somrient i assenyalant el seu saber escrit.

Avui la seua veu no parla
però el seu record ens omple
i les seues lletres no ens abandonen,
encara que passe el temps.

A Bernat Capó, al nostre escriptor,
al meu mentor i guia en el món de lletres.
A ell que avui arriba al final
de la corbatura de la vida.

Dedicat a Bernat Capó i a la seua memòria, un gran escriptor.