25 d'Abril, fi de la batalla

Hi han molts 25 d'abril

Però cap com aquell.

Si, saps de quin et parle

Ho sabem tots...

Aquell 25 que de cendres

Omplí els carrers

I tots els cors dels Maulets

L'abril de la funesta guerra

Que ens marcà per tota la història

Però que més marcà

Després amb el decret aquell

Tractant-nos de fluixos

I de poc lluitadors

No volem fer-li el gust

Als seua descendents

Que segueixen amb les seues corones

I dirigint aquesta gran faula

Fuster ja ens ho va fer veure

I ja estem tardant

Per posar la resistència

Per alçar-nos i reconstruir les cendres

Que amb el temps han volgut esborrar

Però que amb aquell mateix temps

Hem sabut que l'hem de conservar

Conservar la força, el coratge,

La llengua, la cultura

Aquella rosa de paper

Que hem de guardar i enfortir-la

25 d'abril, fi de la batalla

Comença la resistència,

La contraofensiva...

Dulce Silueta

Desmonté mis sentidos
En el borde del abismo
Dejando mis manos desnudas
Al cielo, al viento
A la nada

Cartografiando las núbes
Que mis ojos acompañan
Deseando que a la luna
No taparán

Dulce silueta
Que ahora baila
Sentada en mi regazo

Noto a cada paso
Pinchos que sangran
Al rozar mis dedos

Se deshacen
Como hielo en fuego
Como rabia en gritos

Y ahora encuetro
Un nuevo abismo
Entre yo y el futuro

Volia la Llum del Dia

Esperava la llum del dia

per deixar de tindre fred

però el meu cos a la claror

tremola i no sent cap escalfor

Estimava la nit

com els estels i la lluna

m’estimava l' obscuritat

per poder somiar.

Com estimava jo la nit

però ara el meu cos demana llum

necessita sortir a la claror

els meus ulls volen veure els colors

Esperava la llum del dia

com la rosa que duu l’amant

com el llibre en mig del desert

però la llum venia i el fred es quedava

Com estimava la nit…

Canviaria un trosset de mi

únicament per tornar a tocar-la

per notar que m’estima encara

creia que la llum portaria la calor

però sols m’ha dut decepció i tristor

creia que la llum em guariria

la feriada que el fred no ha tancat

Jo volia caminar per la llum,

però el meu cos és més de nit

d’obscuritat i de fred?

sé perquè he volgut rodar.

Jo sols volia desfer els meus nusos

però ara estic pijor,

amb embolics més grossos

i sense el somriure de la nit ni del dia.

Àngel Negre

Com una ombra

passeja pels carrers

nit i dia

sense importar la llum

Trenca per allà on passa

tot desig de riure

seguir sense forces

o simplement no seguir

Dibuixa als murs

amb tinta bruta que sagna

Embruta les seues paraules

les impregna de negra màgia

Imposa la seua llei

l’odi que sent al món

trenca la pau

encén la por

crida al vent

que ja té prou

però l’aire segueix…

segueix, com no, al seu ritme

obri les ales

el foc l’espenta

les cendres volen

i als seus peus cauen

Corre en contra

alcança el foc

la crema

la mata

el fum es torna sòlid

unes ales negres sobrevolen

els cabells al vent
d’aquest àngel negre