Els Abrils

Massa coses Passen a Abril

I tu i jo seguim ací.

Desconte les paraules escrites

mentre conte versos entre terrats,

els terrats d’una vida de poble

de vistes on Bèrnia s’imposa

I entre tant, tu i jo seguim ací.

Els murs no importen,

els obstacles menys encara.

Però els arbres, ens aconsellen

ens guarden, ens escolten.

Massa coses passen a l’Abril.

Colps al cos, però resisteixes

les mans nues front al món

no deixes les forces

que ara et protegeixen.

Perquè tu i jo, seguim ací.

i sabem que les coses

passen a l’Abril.

Però ara t'escric

en mig d’una nit freda d’estiu.

Interpretació:

En aquest poema deixe reflectit que tot el que m'ha impactat personalment ha ocorregut en primavera, que el represente amb el mes que el caracteritza: ABRIL.

Faig molt d'enfasi en que passen massa coses, tant bones com dolentes, ja que en la meua trajectòria de la vida i han passat un gran nombre de successos que m'han marcat tant per bé, com per mal.

Però amb tot això mai he deixat de tirar endavant, i canviar de rumb quant tot era fosc.

(poema integrat en el poemari "Un Paisatge per Descriure"

Daus de la sort

Són els daus del poeta

el que fan de les paraules

una nova cançó.

Amb rimes desfetes

per la impressició

de les estrofes fetes a l'atzar.

Sí, avui m'encomane a la sort

per trencar la rutina

i que continue bategant el cor.

Allà on sols els daus

saben que passarà.

Interpretació:

En aquest poema es reflexa la incertesa que hi ha davant del món i el cansament en front de la rutina del dia a dia. Per aquesta raó el poeta ho deixa tot a la sort, inclús els seus versos. Deixant que els daus guien la seua vida.

Joc de dos cossos

Una mirada, sols una

i ja els cossos comencen

esclaten en flames,

en fum roig.

Comença el bes llarg,

passional,

com sols nosaltres sabem,

inclement, per què no dir-ho.

Et mossegue el llavi inferior

mentre em cluques l’ull esquerre

i somriem les dos a l’hora,

sabem que el joc ha començat.

Descordes els botons del meu pantaló

jo més impacient te'l lleve sense miraments

i les teues mans,companya,

segueixen baixant per la meua esquena.

Et bese el coll,

respires fons i gemegues,

mentre les meues mans

baixen lentament pel teu cos nu

bonic, com cap en aquesta terra.

Companyes en aquesta guerra

lliurarem questa batalla en un bosc

de llençols i coixins

on les nostres bales son els besos i les carícies.

El dolç plaer esta a punt de ser alcançat

els crits i el anhels

ja fa estona que omplen l’estança

i note les teues mans juganeres.

Com m’acceleren el pols!

Notar-te prop meua,

tu, la més bonica de totes

exitant-me com ningú

amb els teus dits màgics

em fas elevar-me, tocar l’orgasme.

Jo, entretant menys experta

ara note en els teus llavis

l’arribada imminent del teu orgasme.

Cridem les dos a l’hora

arribant al límit,

al fons.

Un altre crit,

el dolç plaer

es dins dels nostres cossos.

Interpretació:

Clar i ras. Les experiències tant amoroses i sexuals no sols és cosa d'un cos d'home i altre de dona. Totes tenim la llibertat de jugar, experimentar amb el nostre cos amb qui vulga compartir aquesta experiència. Sí, per aquesta raó escric sense tabus ni miraments. Si no t'agrada, no ens maltractes per ser com som.

Ràbia als queixals

La ràbia s’acumula als queixals

impregnats d’odi i dolor

extrets a la força de tots els racons.

Tanque els ulls,

llàgrimes no queden

sols foc agafat a la gola,

a les mans i als ulls.

No em fan veure que la lluna és plena

ni que el sol brilla igual

jo aquesta nit creme la ciutat.

Acabe amb la vida,

i m’enfonse fins al cel.

Caic en la realitat

no vull seguir ací.

Vull eixir.

Vull fugir.

Cridar molt fort .

Plorar molt dins meu.

La debilitat dels meus ulls,

és la ràbia als queixals...

Interpretació:

En aquest poema intente plasmar aquell moment de ràbia que es sent quant veus una injustícia o et passa a tu. Impotència, és el que marca el tema de tots els versos. Amb símbols com la "ràbia als queixals", "foc agafat a la gola" o les ganes d'eixir del lloc on estàs clava't. Tot açò, s'interpreta des d'un punt de vista físic, ja que són les reaccions involuntàries que fa el teu cos davant d'una d'aquestes situacions injustes. La part de debilitat que se'ns escapa i una altra que fem tot el possible per amagar-la i utilitzar-la en un altre moment.

Coratge de Brigadista

“ Sois el ejemplo heroico de la solidaridad

y de la universalidad de la democracia”

Dolores Ibarruri (La Pasionaria)

Pregaren a la natura

que la sort i el coratge no els abandonara.

Pregaren a la força

que la mort i la por no els entrara al cos.

Pregaren a les seues consignes

en mig de cada enfrontament,

de cada mirada impregnada de cançanci

quant vigilaven les trinxeres o l’enemic atacava.

Vida, demanaven a la vida

justícia, valor i energia,

demanaven la seua essència,

que fos la companya d’un ball amb simetria.

Als Brigadistes,

que la voluntat i la solidaritat

impregnava els seus cors i la seua sang,

a ells que aconseguien omplir els pulmons de vida.

A vosaltres Brigadistes,

que “sou la historia, sou la llegenda

sou l’exemple heroic de la solidaritat”

fóreu capaços de lliurar una guerra

i a tot risc per protegir la llibertat.


Interpretació:
(Recitat en el cementeri de Benissa, en l'acte d'homenatge dels Brigadistes Internacionals morts a Benissa el 6 de novembre de 2016)
Aquest poema és un homenatge a tots aquells joves Internacionals que és van penjar els fusells al coll i es van posar el coratge ben ferm en la Guerra Civil, per defendre la llibertat i la democràcia. Per tota la seua solidaritat que van mostrat per parar les accions del feixisme a l'Espanya republicana, aquella que tenia ben clar que aquella guerra no era justa i que fins a l'últim moment seguien lluitant amb l'esperança que guanyarien.

No només és un T'estime

Dia i nit -Amelie

«He buscat en una estrella un somni
l’he trobat il·luminat en els teus ulls

On veig el teu somriure»

I eres tu qui m'ha llevat
les sabates,
les ferides
guarint-les amb el dolç sabor del cel,
de l'amor més fidel i planer.

T'estime

No com ho fan els insípids humans,
sinò més bé com els estels,
que amb xicoteta dosi de llum
fan que els espavilats observadors,
com tu, tinguen ales i puguen volar.

Tu, entre tant,
amb un amor més diví
acarones amb delicadesa
cada sentiment del meu petit cor,
amb les teues paraules
que tenen pesiguets de sucre
i colpets d'amor.

Sí, ho saps.
Ho sabem tots dos
un somriure teu,
és el el meu dia.
Un somriure meu
és el meu t'estime
Per a TU.

Així que ara,
Et somric.


Interpretació:

Aquest poema té la intenció de transmetre l'estima cap a una persona que tant l'ha ajudat a superar les pors i a guarir les ferides que els amors no corresposts li han provocat. Amb aquests versos vol destacar que l'amat és diferent a la resta de les persones, tant per a estimar, com per ser estimat. No pot compendre l'amor sense el seu somriure, la seua força i la seua llum. Per això el màxim símbol per dir-li T'estime és regalar-li somriures.

Record del Foc

Lluita en la mirada

en mig de natura ailla

senc com creix la seua ràbia

al despendre la seua primera Flama

Ha esclatat el seu foc

i ara perilla el lloc del bosc

on abans era fosc

i les tenebres eren buides de records

Record de vides llargues.

Record de sang i llàgrimes.

Record de la lluita de les dones.

Records…

Que ara em fan nàixer

i en fan veure

que el passadís de lluites

no ens ha deixat les mans buides.

Interpretació:

Record del foc, és un homenatge dedicat a totes aquelles dones lluitadores que no s'hi van rendir mai per aconseguir el que tenim ara mateix. És el record de tantes humiliacions, de tantes llàgrimes i de la força i coratge per ser rebels a un sistema que ens assassinava i ens assassina. Són les ganes de seguir lluitant per elles, per totes nosaltres i per totes les que han de vindre. Per un món més just, i que no tinguem por. Ens toquen a una, ens toquen a totes.

(Poema presentat en el concurs Josep Pla de 2016)

Homicidio

Hoy escucho las palabras

que me dicta el cielo

que con dulce delicadeza

roza mis tímpanos,

recitando los versos

más amargos que se han escrito.

Son las alas del ángel caído

en noche de luna nueva,

cuando el cielo viste de luto

para acompañar nuestras ausencias

-de fé, de ilusión, de sueños-

de nuestros ángeles empujados al vacío.

Despido las musas una vez más

en el regazo de mi cama

cuando las veo pasar

y se esfuman con sutileza

dejándome cortos versos.

Hoy, las quiero ver,

tocar y acariciar,

y con los ojos besar

sus labios impregnados

de la más exquisita poesía.

Hoy, ruego gritando al cielo

conocer las nueve musas,

para salir de mi gran pozo oscuro,

soltando en papel y tinta

las más tristes de mis melodías.

Sólo hoy quiero subir a Parnaso,

obligar al poeta a escribir.

Violar y matar los versos cautivos

que agonizan en las mazmorras de mis sienes

que no hacen más que dañar mi vida.

siendo la prisionera de la última celda

por planear éste homicidio.

Interpretación:

Este poema tiene como tema principal “La agonía de vivir”. Como podemos observar se va haciendo una progresión referente a la pesadez que le supone a la poeta sonsacar sus versos de su cabeza (una metáfora que quiere decir “sacar sus temores y penas a flote”) con esto se intenta plasmar dolor, miedo, afección a lo passado, nostalgia, pero que además es consciente de todo el daño que ha causado a seres delicados “seres queridos” (metáfora del ángel empujado al vacío y la noche oscura).

Uno de los elementos más presentes y claves en el poema son las Musas, junto con el Parnaso, esto hace referencia a las veces que desahoga las penas, primero en poca frecuencia(pero le es suficiente), después las ansía porque no soporta su condición, sus males y sólo ellas las pueden aliviar. Pero esta necesidad se convierte en obsesión, de manera que esto se une paralelamente con resultado catastrófico de la violència gènero, representando al fin una de sus mayores agonías, que tras una experiencia traumática como es esta solo le vienen una i otra vez a la cabeza

Enyorada Pàtria

Avui escric a la pàtria de les valencianes

A la terreta plena d'alegria

I impregnada de rialles

Sí, parle del nostre lloc,

El lloc que nosaltres ben bé coneixem

I que jo ara enyore.

Descric -ara- una terra,

Descric -ara- el meu lloc

Unes llargues sendes vora mar

I unes altures que ens fan creure volar.

I són ara els nostres desitjos

De sentir-nos grans

Perquè la nostra veu tinga ressò!

Perquè un crit en la nostra llengua

No és un crit qualsevol

És la veu del nostre poble,

La pàtria dels nostres poetes

Que ara renaixen de les lletres

Donant-nos el coratge i la vida

Per entonar amb força

Un nou cant a València