Tinc ganes de sentir les teues picoretes
Per tot el meu cos
La veu del teu vent suau
I la de totes les criatures que fas viure.
Comences a florir amb alegria característica
Les flors comencen a treure els colors
Els ametller canvien el blanc de les flors
pel verd de les fulles.
Comença tot a esclatar amb colors,
amb art i alegria.
Comença març, i amb ell més d'una nova aventura
Travessant per les sendes que hem anat construint,
Hem arribat a tocar la natura amb els nostres dits
Esperant que ella ens parlés de vida
Hem rebut el caliu i la seua tendresa,
Hem sigut acollits en casa seua
Per apreciar els encanteris que formen part d'ella
I entendre que la vida
L'escrivim nosaltres amb la nostra ploma
Amb les pors i valenties que tenim.
Hui curarem els versos
que s'escriuen amb ploma
pels carrers plens de cendra,
pels carrers plens de lluita.
Que no s'amaguen per por,
de cridar als quatre vents
els poemes dels valents
cuidant les nostres arrels.
Perquè cada paraula
és nostre crit de guerra,
cada passa en terra
una bala ben ferma.
Que ens toca ser guerrers
per mantenir en vida
els quefers de la terra
amb la llengua més dolça.
Capàç de fer-nos crèixer
fins quan hi ha sequera,
flames en carrers, pobles
o en els llargs silencis.
Que ara estem pujant
del pou que ens van llançar
per seguir sent més fortes
contra els titans del món
Pel llac de les desil.lucions
hem trobat les arrels dels sistema
edificat amb armes de foc
que apuntaven als cors del món.
Pels camins del desastre
trencaren totes les ganes
amb els canons cerregats de les escopetes
apuntant directament a les temples.
Fins que trobàrem les sendes,
i començàrem a creuar el cel
de banda a banda com ocells,
lliures per un infinit violeta que estén l'horitzó.
Que podrem enderrocar els canons
i eliminar unes arrels verinoses
que sols ens corromp per viure morta
sumida en una societat malalta per l’odi.
Aquest és el meu terrat
i aquestos són els meus peus,
no contes les meues altures des de baix.
Quan les cames sols tremolen
per la por a l'abisme
i la ment anhela les altures.
Mira el món des dels meus peus
contemplaràs un curt però gran buit
que s'enfonsa cap al mar.
Contempla, escolta...
No parles, no digues paraules,
sols observa.
I únicament quan dugues les mateixes sabates,
quan conegues el terrat que habite
i les sendes que freqüente i camine:
Parla.
He despertat amb la llum del Sol
en cada un dels racons de la cambra
i en obrir els ulls a una nova realitat
he descobert la llum de la terra.
He sentit com els ocells, lliures
han entonat una melodia de primavera
i que la brisa de la muntanya
em mostrava l’oxigen que tant necessitava
He posat els peus al terra
per notar la rosada de la nit en l’herba
i que en notar cada flor a les cames
una nova llibertat s’entonava al meu cor
Perquè ara, en aquest punt mateix
he trobat el meu lloc, la meua pau
i al lloc on no esperava,
m’he retrobat amb mi al lloc de sempre.
A Guillem Agulló i a tantxs companyxs assassinats pel feixisme
Tenim la lluita en la mirada
I en els nostres punys la força
Que ens haviem arrebatat
Amb aquella vida
Que cridava llibertat
Que cridava una justícia real.
I en els punys tancats,
I en la ràbia als ulls
Seguim lluitant.
Per ell, per tantes companyes
Que per seguir la lluita,
La nostra lluita per sobreviure al món,
Arrassaren les seues vides
Les vides de joves lluitadores
De justícia i lluita per bandera.
