LA LLUM QUE EMETEN ELS TRÈBOLS MULLATS

Pot ser tot es quede en res, 

Que tots els camins recorreguts

Es convertiran en cendra

Però sempre ens queda l'esperança.

Soc de les qui descriu en verd

Els instants més alegres

I en ells posa l'ànima i el cor

Per mai oblidar-los i guardar-los.

Soc de les que agafa els símbols

I els pinta d'un record meravellós

O el més obscurs dels meus relats,

Per escriure en ells les meues vivències.

He posat de nou els peus al meu lloc,

 A la terra, junt amb els trèbols mullats

De les rosades de les nits d'hivern

I les ganes de no oblidar.

He descrit els meus peus

Junt amb la terra que m'ha vist créixer

Per què l'enyore

Com els dies de primavera clara.

Mapes en els llavis

Va haver un moment
Que em vaig perdre en els teus ulls
Amb la teua mirada clara
i el verd dels teus iris.

Vaig empendre de nou un viatge
Direcció al meu cor
I vaig trobar en els quaderns
El mapa de versos per no perdre'm.

Però de nou et vaig trobar,
Amb els llavis carmesí,
la mel als llavis i l'anís en l'alé.

I aquesta vegada no em perdre de nou
Perquè tinc el quadern de bitàcola entre els llavis,
Per recitar els vents dels teus besos.

#QuadernDeBitàcola #poesia #poertry #estelroig5 #art #vents #besos #estima #amor

Perdre's pel bosc

He captat la llum dels arbres
Quan sols volia trobar el cel
I els fanals dels estels.

Però he trobat Dia i color,
L'arc de sanmartí en la seua plenitud i vida,
Quan em vaig perdre pel bosc dels meus somnis.

I quan caminant per les sendes desdibuixades,
Que sense esperar res, ho vaig trobar tot.
Aparegueren de nou els somriures,
Les ganes d'emprendre el vol
I abandonar el meu aixopluc.

Vaig trobar el vent i el foc
I la teua mirada riallera
En mig d'aquest bosc perdut del món.

#bosc #poesia #poema #poem #poetry #vida #rialla #santmarti #albarracin #bolets #mirades #somriures #alegries #perdrer #trobar #arbres #pi #arcdesanmarti #colors #sendes #camins #perduts

Foc en aigua

Serem foc en mig de l'aigua,
Com quan creiem que erem herois
en mig dels boscos de neu i vent

Tot i aixó, sabem ben bé, que som humans
Que estem fets de carn i ossos,
Plens de pors i complexos

Sabem qui som quan ens mirem al mirall
Encara que devegades desitgem trencar-lo
I no tornar-nos a veure mai més

Però ens fa pànic, no tornar a veure els ulls
Aquests ulls que viuen amb intensitat
Els moments que ens marquen  les hores de llum

Ens aterra no tornar a veure'ns vius
Quan encara ens queda molt per viure
I moltes postes de sol per descobrir

Flor de llibertat

Descalça en un món en riunes
M'he despertat aquesta tarda
I amb el dimoni que habitava en les mans
D'una lleugera flor que esperava volar

Les ales se li sumaren als pètals
I les arrels es convertiren en potetes
Que li ajudarien a arrencar-se del sòl,
Allunyat-se de tot ancoratge que la tenia lligada

Flor que es torna ocell de cel
Vola lliure per primer colp,
Alliberant-se del terra i del mostre
Que oprimia el seu dolç somriure

Flor de mil colors,
Ha trobat el seu lloc en l'aire
Flor que desitjava volar
Ara ha trobat la seua llibertat

1.11.2017

Tímida

Avui t’escric una poesia tímida

d’aquelles que no parlen

sols observen i somriuen.

De les que es tapen la cara

o si la descobreixen, trauen els colors

sols si li dius alguna paraula.

Són uns versos callats

que no defineixen res

ni tan sols la taula de l’aparador.

Sols són paraules brutes

en un paper trencat i mullat

sota la pluja de la ciutat.

Són sols paraules que es descriuen elles,

per estar tan buides com una cervesa

quan s’acaba la llarga nit de Sant Joan.

Per tenir les mans tremoloses

i el cor guardat en un puny

per por a tot el que vindrà.

Els carrers de sempre

Camine pel carrer de sempre

com sempre, pel mig a mig

sense gens de por, sense cap maldat

perquè les voreres són estretes

i els cotxes no solen passar.

Camine sense pressa pel meu poble

amb la tranquil·litat que sempre m'ha ofert

amb la solana besant el cel

entre els terrats i balcons

que formen el carrer Sant Nicolau.

Somric, respire i escolte

la quotidianitat que m'envolta

les cares conegudes i els "bon dia" de tots

que em fan sentir al lloc de sempre

a la terra que m'ha vist créixer.

Camine com sempre, cap a casa la iaia

aquella que coneixen com la de "la cansela acristalada",

carrer Santa Barbera avall, Sant Cristòfol a l'esquerra

i amb aquella oloreta a albergina torrà per a l'aspencat

em retornen aquelles vesprades de jugar al carrer.

Quan els dies eren llargs

i les vesprades es feien curtes

amb la companyia dels amics i veïns

que ens guardàvem de les maldats

amb el mateix coneixement de xiquets.

Ara, camine pel carrer Sant Domènec,

com sempre, pel mig a mig

perquè des del mig acote millor les distàncies

entre el cel i la terra, entre el temps que passa

i la vida que tinc feta al meu poble.

Des dels meus peus

Aquest és el meu terrat
i aquestos són els meus peus,
no contes les meues altures des de baix.

Quan les cames sols tremolen
per la por a l'abisme
i la ment anhela les altures.

Mira el món des dels meus peus
contemplaràs un curt però gran buit
que s'enfonsa cap al mar.

Contempla, escolta...
No parles, no digues paraules,
sols observa.

I únicament quan dugues les mateixes sabates,
quan conegues el terrat que habite
i les sendes que freqüente i camine:

Parla.

Silenci

Silenci, et busque...

per què t'amagues en la nit?,

t'enyore com el fred en estiu

com la calor en l'hivern...

T'enyore silenci...

Fes acte de presència,

el meu cap sols vol cridar prou

i el món es torna boig,

res no para quiet.

Silenci, et busque,

t'espere com l'amant en l'aeroport

com la primavera a les flors.

T'espere silenci...

Tot és negre al meu cap

sols busque en tu la tranquil·litat

en aquest moment.

En la nit del meu cor

en el cap replet de soroll.

Et busque silenci...

Hem sigut com dos elements

Hem descobert tantes coses

que no entenem que som encara inexperts

i que les altures ens enganyen

i ens poden llançar en qualsevol moment.

Hem comprés que per molt que passen els dies

el rellotge no s’atura, però tampoc corre més

siga en favor nostra o en favor del vent,

perquè de vegades som massa impacients.

Hem entés que la llunyania no ens impedeix estimar

com mai havíem cregut que podíem fer-ho

i que les vistes al mar són les nostres aliades

per recordar les mirades tendres sabor a sal.

Per ser tu de foc i jo de vent,

hem creat l’huracà de flames

capàs de trencar la ciutat

i llançar al cel els dubtes de la llunyania.

Peus al terra

He despertat amb la llum del Sol
en cada un dels racons de la cambra
i en obrir els ulls a una nova realitat
he descobert la llum de la terra.

He sentit com els ocells, lliures
han entonat una melodia de primavera
i que la brisa de la muntanya
em mostrava l’oxigen que tant necessitava

He posat els peus al terra
per notar la rosada de la nit en l’herba
i que en notar cada flor a les cames
una nova llibertat s’entonava al meu cor

Perquè ara, en aquest punt mateix
he trobat el meu lloc, la meua pau
i al lloc on no esperava,
m’he retrobat amb mi al lloc de sempre.