8. Mort (Somnis, cami cap a Ítaca)

No has tocat l’aigua
i has despertat d’un salt
amb la cara mullada i olor de sal.

Sembla tot tan real
que el somni s’ha materialitzat
amb les galtes cobertes de grans d’arena.

Que la brisa de l’illa ha fet arribar
però els sons de la vida mundana
han fet trencar aquell somni de mil contradiccions.

Ara, amb la mirada ferma
veus que allò que t’envolta és irreal
i l’illa d’Ítaca era la veu del món.

Paradís que s’ha trencat en segons
amb la veu de la vida mortal
que sense pietat arrasa la llum.

Ara, amb punt final
has arribat a l’eixida errònia
que t’ha obert la porta a la mort.

7. Vida (Somnis, camí cap a Ítaca)

Poc viatge queda ara,
amb dolça melodia notes el vent
suau com la vida d’alegria.

Et despulles lentament
per captar l’essència de l’illa
a poques passes del port de fusta.

Has plegat les veles del vaixell
i les ales que et feien volar,
perquè els teus peus busquen la sorra del mar.

Platja de mil colors,
anheles tocar la seua essència
amb les puntes dels dits.

Descalça, sense sandàlies als peus
notes com el somni et crida
i com Ítaca t’espera impacient.

Una passa més i tot haurà acabat,
notes el mar quasi als peus i et llances,
et llances al mar a falta d’un pam.

6. Mar (Somnis, cami cap a Ítaca)

Començàrem en un riu de llàgrimes
amb paraules que fluïen com l’aigua
i s’esvaïen com la sorra en el vent.

Camí de mil rutes i viatgers,
que travessen els mars furiosos
com si no li tingueren por a res.

Però l’aigua traeix i enganya,
s’eleva com un gegant
arrossegant tota confiança.

Per regalar-nos la por a nadar,
a llançar-nos als set mars
i arribar al nostre destí final.

Després, et besa, et complau
mostrant-nos la seua bellesa infinita
amb l’art més bonic.

Això és somiar, despertar davant del mar
amb els ulls ferms en l’horitzó
dels mites de l’aventura cap a Ítaca.

5. Muntanya (Somnis, camí cap a Ítaca)

He caigut de nou,
aquesta vegada pujant al Parnàs
per visitar les muses del meu somni.

Belleses que sols amb la mirada
enamoren els cors dels viatgers
que s’aturen en la veu del vent.

Tant si els acarona les galtes
com si els llança a l’abisme
sense avís previ del perill.

Així ha sigut la meua caiguda,
buscant l’amor no correspost
de les filles de Mnemòsine i Zeus.

Perquè els déus de l’Olimp
juguen amb els viatgers
que somien amb Ítaca.

Però la llum del perill
no em persegueix a mi,
tinc, prop meu, un mar en calma.

4. Terra (Somnis, camí cap a Ítaca)

He de posar els peus a terra!,
m'ho han dit un milió de vegades
però no comprenc el sentit.

La veu dels somnis és més forta
que el crit de la terra,
cantant una esgarrada i dolorosa cançó.

No puc ancorar-me a ella,
els meus pensaments són lliures
i els meus peus fràgils per guanyar-los.

Però he de fer-ho,
posar els peus en terra ferma
i començar el llarg viatge.

L'illa d'Ítaca m'espera
amb ambicions de crear un somni gran,
capaç de superar tots els imaginats.

Ara, amb peus fixos al sòl,
és l'hora de començar a escalar
les muntanyes dels déus grecs.

3. Cel (Somnis, camí cap a Ítaca)

No ha despertat del somni
però ha trencat tot el que era fràgil
el que no es trobava amb facilitat.

Camí a Ítaca, el viatge es fa curt
quan s’observa el cel al voltant
amb tota la seua plenitud.

El desig de captar la seua essència,
la llar que amaga els adormits, els somiadors
quan les guerres es lliuren als cors.

Anant cap a l’illa, anant cap al cel
amb la vida en les mans
i la mort pessigant els peus.

Difícil el trajecte, per a un viatge de plaer
els somnis no són tan difícils de véncer
si no perds el rumb.

Els núvols estan a disposició
d’aquell navegant de coratge fort
i ulls somiadors...

2. Nit (Somnis, camí cap a Ítaca)

Notar com les ales s’eleven
quan les llunes de Júpiter brillen
i tots els estels es desperten.

Sumint-se en el son dels gladiadors
de les ments inquietes
i dels intrèpids que busquen l’illa d’Ítaca.

Sobreviuen en l’obscuritat dels ulls
però en la llum dels somnis
troben la tranquil·litat de la nit.

Companya del viatge i essència d’aquest,
que amaga la bellesa del silenci
i la veu dels versos callats.

Que durant el dia criden
i amb ràbia s’alliberen quan tot és fosc
en les mans de tinta d’aigua.

A tu, pelegrina d’aquesta aventura,
que guardes els somnis en els estels
fes que el viatge no es faça llarg.

1. Dia (Somnis, camí cap a Ítaca)

Comença un nou dia
amb els somnis a les butxaques
i la tendresa als ulls.

Creant una distorsió als sentits
difícil d’explicar al moment de saltar
al gran camí cap a Ítaca.

Som conscients de les contradiccions
que els dies i les nits ens mostren
en obrir els ulls al món.

I que per poder mirar-lo
hem de tenir els peus a terra ferma
i el cor al cel per cuidar-lo.

Perquè els perills vénen
de mar o de muntanya en cada batalla
que lliurem amb nosaltres o amb l’oponent.

Sense saber si la vida o la mort
faran victòria en el trajecte
que comença en aquest dia.

Però aquesta alba
descriu amb cada somni
la manera d’arribar a l’illa d’Ítaca.

Tractat de Pau

El temps corre en contra
I la sorra de Barcelona
Entre les mans ens fa de rellotge
S'esgota el temps
I no ens volem adonar
No atenem a l'història
I a tants anys de missèria i guerra d'orient

No atenem, no respectem,
No volem ser conscients del que passa
Però el temps s'esgota i vull viure en pau
Que el món va a explotar i ara ho podem parar
Però segueixen amb la cobdicia,
Segueixen amb l'egoisme i ulls tancats.

Tot es pot encara parar
No vull guerres, vull pau,
Vull respecte i una vida per davant.
Que el món cada cop està més malalt
I els humans som els causants,
Que no som ningú i volem ser-ho tot.

Aturem ja les disputes inútils,
Que les guerres no les paguen els pobles
Que no hi ha motius per guerres
Si es juguen amb la vida de les persones
Amb la gent que viu sense maldat.

No vull por als carrers, ni als ulls de la gent.
No vull que ocorreguen tantes coses
Que jo no puc fer res per evitar.
No vull morts per cap deu.
No vull morts que salven sols una persona.

Ja hem vist l'història, ja hem vist el món.
Que s'ature la humanitat, sols fa mal.
Es aquesta pandemia que ens esta matant
Amb les mans ben obertes i el colp preparat.

17-08-2017 #pau #nomesviolencia #Barcelona #Irak #Siria #Palestina #Cambrils

Els carrers de sempre

Camine pel carrer de sempre

com sempre, pel mig a mig

sense gens de por, sense cap maldat

perquè les voreres són estretes

i els cotxes no solen passar.

Camine sense pressa pel meu poble

amb la tranquil·litat que sempre m'ha ofert

amb la solana besant el cel

entre els terrats i balcons

que formen el carrer Sant Nicolau.

Somric, respire i escolte

la quotidianitat que m'envolta

les cares conegudes i els "bon dia" de tots

que em fan sentir al lloc de sempre

a la terra que m'ha vist créixer.

Camine com sempre, cap a casa la iaia

aquella que coneixen com la de "la cansela acristalada",

carrer Santa Barbera avall, Sant Cristòfol a l'esquerra

i amb aquella oloreta a albergina torrà per a l'aspencat

em retornen aquelles vesprades de jugar al carrer.

Quan els dies eren llargs

i les vesprades es feien curtes

amb la companyia dels amics i veïns

que ens guardàvem de les maldats

amb el mateix coneixement de xiquets.

Ara, camine pel carrer Sant Domènec,

com sempre, pel mig a mig

perquè des del mig acote millor les distàncies

entre el cel i la terra, entre el temps que passa

i la vida que tinc feta al meu poble.

Somos vida

No es física , es vida
Lo que corre por nuestras venas,
Por cada una de las artérias
Que hacen la trayectoria del corazón al cuerpo.

No es tanta física, lo de crecer
Es vida lo que nos hace madurar
Y el tiempo lo que no podemos evitar
Que pase por nuestra piel.

Y tampoco podemos evitar sangrar
Cuando nos corta un cristal,
Ni aguantar mucho más el llanto
Cuando no podemos más y todo supera.

Es vida, lo que hace lo inevitable,
Y razón y sentimientos
Los conductores de todas las guerras
Que nuestros cuerpos libran.

Somos sangre corriendo por nuestras venas
Que necesita oxigeno para seguir,
Somos nosotrxs mismxs
Quines hemos de tomar aire para luchar.