Sentia la por que em seguia
Molt prop dels peus
Fins al punt de notar l'alé
Que olorava els meus cabells
He corregut tant
Que m'he quedat sense forces
El camí ja no és segur
Es ple de foc i enyorances
He aturat la carrera
La por m'ha abraçat
M'ha tombat i enfonsat
Fins tocar el fons del mar
Em falta l'aire,
Vull sortir d'ací
El pit està oprimit
I les mans en punys
Busque la meua sortida
Peró els ulls cansats
Es clouen sense permís
En meitat d'aquesta drecera
La tempesta ha començat
L'aigua em mulla de dalt a baix
Sense poder evitar-ho
Però de sobte em trobe amb NATURA
Caic al terra
Els cristalls ja no tallen
Sols són fines fulles que acaronen
I dolçament els demane: "Dona'm vida"
Hola, m'adrece a tu per dir-te que m'agraden molt els teus poemes. Jo estic començant a publicar-los en e meu blog. M'agradaria que compartires l'enllaç del meu blog per donar-me un poc a conèixer, però sobretot m'agradaria que em donares la teua opinió sobre els meus poemes. Moltes gràcies!!
ResponEliminaAquest és l'enllaç del meu blog: http://ancorablava.blogspot.es/
Holaa!! Tot un plaer que t'agraden els meus poemes, sincerament jo també duc poc publicant-los al blog, però tinc moltíssims més en les xarxes com Instagram o Twitter. M'agrada molt els poemes que tens al teu blog sobretot "Érem a Primrose Hill"
EliminaP.S: La tasca de difusió la faré via Twitter =)