Ràbia als queixals

La ràbia s’acumula als queixals

impregnats d’odi i dolor

extrets a la força de tots els racons.

Tanque els ulls,

llàgrimes no queden

sols foc agafat a la gola,

a les mans i als ulls.

No em fan veure que la lluna és plena

ni que el sol brilla igual

jo aquesta nit creme la ciutat.

Acabe amb la vida,

i m’enfonse fins al cel.

Caic en la realitat

no vull seguir ací.

Vull eixir.

Vull fugir.

Cridar molt fort .

Plorar molt dins meu.

La debilitat dels meus ulls,

és la ràbia als queixals...

Interpretació:

En aquest poema intente plasmar aquell moment de ràbia que es sent quant veus una injustícia o et passa a tu. Impotència, és el que marca el tema de tots els versos. Amb símbols com la "ràbia als queixals", "foc agafat a la gola" o les ganes d'eixir del lloc on estàs clava't. Tot açò, s'interpreta des d'un punt de vista físic, ja que són les reaccions involuntàries que fa el teu cos davant d'una d'aquestes situacions injustes. La part de debilitat que se'ns escapa i una altra que fem tot el possible per amagar-la i utilitzar-la en un altre moment.