Núvols al meu abast

Busque en l’infinit dels seus ulls

una calma que ja no hi és

allà on el cel acaba

i on comença el mar.

La tempesta s’enfonsa

i sembla que no acabarà.

Negre com la nit

es torna el cel cohibit.

El sol entre els núvols,

no el veus

però ho saps,

notes que hi és.

Les carícies de l’aigua 

entre els meus peus,

les llàgrimes del cel

entre les mans i les galtes.

I ara, sense adonar-te

el cel és tot clar,

blau com el mar

i el mar blau com el cel.

Núvols al meu abast

tan irreals que pots tocar-los,

tan reals que volen lluny,

molt lluny.

Però dins teu saps

que l’únic real

és sols allò que tu creus,

que notes dins teu.



Interpretació:

Aquest poema està integrat en el poemari "Un paisatge per descriure" i representa la llunyania del somnis i la percepció que hi han coses que no són reals i ens volen vendre que estan presents en el dia a dia. En els versos intente plasmar la confusió que es sent quant despertes i comenses a dubtar tot el que hi ha al voltant i de tot el que havies cregut sempre que era cert.