Senc com el meu cap va a explotar,
no entenc res del que passa al voltant
les meues mans noten com s'esgarren
amb el fred tallant de l’hivern
Sols vull fugir d'ací
però tinc els meus peus ancorats al terra.
La meua ment i ànima
volen molt lluny, arribant al cel.
No vull soltar cap llàgrima més,
el meu cos intenta conservar el valor
però sóc massa dèbil
i en res caic com un castell de cartes.
Respire per última vegada,
els meus ulls cansats, forts
saben cap on mirar
l’horitzó llunyà, direcció cap al mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada