La història amagada de les seues mans

Ulls del temps que cobreixen la història,
tenien por a riure, a pensar
i els més menuts a jugar.

Ni una paraula més alta que l’altra
tot amb un to dèbil, silenciós…

Amagaren darrere d’una malaltia
la mort del pare del xiquet
que morí lluitant contra els feixistes.

El xiquets i la mare entre les serralades
amagats de la Guàrdia
que insaciablement els buscava.
Fugitius de guerra,
fugitius de paraules.

Ni una paraula més alta que l’altra
tot amb un to dèbil, silenciós...

Passaren els anys
i no existia,
Passava el temps
i nom no tenia.

Sols existia una careta innocent,
inconscient de la història present
que hi havia darrere
del despreci, de la por i del pànic
als ulls de la gent
cada cop que creuava el carrer
amb només 5 anys en les mans.

Ni una paraula més alta que l’altra
tot amb un to dèbil i silenciós…

Però ara la història amagada
entre les veus que ja no poden parlar
s’ha evaporat com aigua en foc
fent que amb 86 anys continue enganyat.

Ni una paraula més alta que l’altra
tot amb un to dèbil i silenciós…

INTERPRETACIÓ:

Aquest poema reflecteix la vida de molts xiquets i xiquetes que durant la època de la postguerra van ser enganyats de manera que no van saber la seua vertadera identitat, el perquè de la seua història i la dels seus pares.

Si aquestos versos parla dels nostres avis i avies que segueixen ignorants de les seues vertaderes històries, de la realitat del seu passat i que pot ser ja siga massa tard per que algú els puga explicar el perquè de tantes coses viscudes.