Estel Atzur (1a Part)

Estel Atzur: Joves Somiadores

“A L’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

Maria Mercè Marçal

*****

El silenci omplia l’estança, res quedava en ella, sols marques que feien presència del que havia ocorregut en les últimes hores, més bé en els últims mesos. Ja no quedava res dels crits, que feien als veïns rabiar; ni dels insults que ferien els seus sentiments encara que no hi fos ell, encara que passaren mil hores; tampoc quedaven colps de puny, solament quedaven aquelles marques en la seva pell que encara tardarien setmanes en anar-s’hi.

Eixí a la terrassa esperant que la tempesta del seu cap acabara, deixant caure totes les llàgrimes de ràbia que duia al damut durant cinc mesos. Tot havia acabat, ja no tornaria mai més. En les seves mans ja no hi quedava força ni per recolzar-se en el marc de la porta, s’hi deixà caure al terra alçant els ulls al cel buscant l’estel de l’esquerra del cinturó d’Orió, el seu estel. Sempre li havia semblat un bon punt per retrobar-se, per notar la tranquil·litat, que tot hi anava bé o tot tenia la seva part bona. Res més li importava en aquell moment que sortir enlairada, escapar d’allí, tornar a començar i oblidar aquells mesos, ara s’adonava que allò era un infern. Ara s’adonava, l’home no hi té que creure’s superior, perquè no ho és, les dones no som joguines sentim els colps més enllà de la pell, les paraules més enllà dels sentiments que s’hi reflexen al primer colp de dir-les. Els seus nervis per recordar l’última baralla augmentaren i la por torna al seu cos, però recordà que els seus veïns impediren que tot acabara pitjor, ja no tenia que patir més per aquell mal parit, ja  no la tornaria a tocar.

Amb un poc d’esforç s’hi tocà el braç, encara caïen algunes gotes de sang pels rierols que s’hi havien format, no havia contat que ell sempre duia les ungles llargues, ara entenia perquè ho feia, ara entenia tot allò que una falsa mascara d’amor li amagava. Allò no era amor, allò era mort. Prement el puny oprimint la ràbia deixa sortir un intent de crit, que quedà apagat en l’aire.

Tanca els seus ulls sense saber massa bé que faria, recitant tots els noms dels estels, tranquil·litzant el seu cos. Va prometre que impediria totes aquelles històries semblants, ningú tenia el dret d’oprimir els qui se senten dèbils. Les seves ferides ja hi eren prou per totes, les seves llàgrimes serien les últimes i la seva lluita seria per acabar amb els abusos.

Entre tant, estesa al sòl deixa de contar estels i s’hi va fixar en la seva, tan blava aquella nit que no semblava ella, tan brillant que semblava més que una espurna menuda al igual que la resta, guardant totes les seves llàgrimes, tota la seva ràbia. Per fí els seus ulls censats abandonaren la realitat enfonsant-se en els somnis.