Estel Atzur (3a part)

Estel Atzur: Joves somiadores

*****

      Allí gitada en mig del carrer, sense por  a res ni a ningú, observant la cúpula d'estels que la rodejava, Inqilab aprofita l’apagò provocat per l'explosió d'una bomba la nit anterior en la central elèctrica, contemplava cada una de les espurnes del cel, amb els ulls d'una somiadora pensant que tot acabaria al dia següent, que no hi haurien més bombes ni tancs en la ciutat i que tots els soldats armats desapareixerien. Observant aquell estel notà com l’envaïa la sensació de ràbia  i d’injustícia al trobar-se en un món que no s'hi respecta a la gent del carrer, sentint la sensació que ningú parava el atacs dels israelians cap al seu poble i, a més, que els ajudaven acabar aquella guerra deixant sense vida a tots els palestins.

Amb els punys estrets i els ulls tancats, conscient que estava rodejada de petits canons amb bales que duien el seu nom, esperant que sols fos un malson. Intentant elidir qualsevol pensament que la transportara a la realitat, oprimit les llàgrimes al recordar els seus germans desapareixien del seu costat, apunyalats o segrestats o com va caure al terra afusellat el seu pare o els crits de desesperació de la seva mare mentre la violaren.

Ja no quedaven més llàgrimes en els seus ulls, ja no quedava força per pensar que no havia fer res per salvar a ningú dels seus, sols tenia deu anys, acabada d’arribar al món i ja havia viscut tota la seva vida? Ja ho havia vist tot? no podia aspirar a res més?

Recordant el que li deia sa mare, Inqilab s’aferrava al seu record de quan tan sols era una xiqueta i es posava al darrere de sa mare mentre cuinava, ella li explicava que tenien avantpassats d’orígens azerbaidjanès.  Joves amb una esperança de trobar en Palestina un lloc on viure allunyats d'un govern que els perseguia per ser partidaris d'un bàndol que no els pertocava i per lluitar per els seus ideals. Alliberant aquella ràbia que li oprimia en l'interior del seu pit, va alçar el seu puny i la seva senyera que duia de la ciutat de Gasa, cridant el seu nom al vent fent ressonar el seu significat. Inqilab. Revolució. Va arriscar massa la seva vida al cridar, però no tenia res més que no fos una il·lusió trencada per la realitat que la subjectava a la guerra que vivia al seu món,al seu país, a la seua vida.

Silenciar el seu crit, la seua ràbia, les seves llàgrimes i la seua vida en una bala al seu pit.

Ja no s’escoltaren bales, tancs, metralletes ni soldats al seu voltant. Una sensació d'alliberament d'un món que s'hi torna boig, on la moralitat s'esfuma quan apareixen els interessos propis i la vida s’hi torna una moneda de canvi.

*****

      Aquell estel, testimoni del silenci, brillant com una tímida espurna que intenta somriure quan la por entra al cos, quan t’adones que no pots fer res per canviar el que veus.

Aquell estel, testimoni dels somnis, protegeix totes aquelles lluitadores, que amb tot el seu coratge criden al vent els seus drets, la seva dignitat i la seva llibertat.

Aquell estel, testimoni de la vida i la mort, de la ràbia, la por i l’opressió es tornà atzur.

Soc aquell crit  silenciat

Soc aquell crit que van callar

Soc aquell crit en penombra

I ara ressorgeix al vent

La veu esgarrada d’una lluitadora

Entre foscor i foscor intenta viure

I sota la lluna naix per refer la història

On les lluitadores cansades empunyen,

Sota aquest estel atzur,

La ràbia, les paraules i el coratge.