Estel Atzur (2a Part)

Estel Atzur: 

******

Amb un somriure, mirant al cel, va pensar que tot això tenia la seva part bona, ser desallotjada de la seva casa, per anar-hi fora de la ciutat i poder observar com mai els estels, feia que compensaren bona part de la seua ràbia. Que podia fer ella, si només havia conegut la part pobra de Sant Paulo?

      En aquell moment li vingué la imatge d’aquells policies entrant en el seu barri, Rosa corrent cap a la seua txapela al  crit de “Que venen!!! Maria!!! Que venen!!!” amb les llàgrimes als ulls i amb la respiració tallada que no la deixava quasi parlar i als pocs minuts els policies entraren en la casa i desallotjant a tots els seus germans. Hores després de la resistència de tot el barri, es trobaven en aquell lloc apartat de la ciutat, què segons els guàrdies: “No dubteu de la nostra autoritat, nosaltres sols netegem la ciutat per no ahuixar els diners”. Entre tant saludaven i li somreien al xic que feia contravenda de tot tipus de drogues i anaven a mitges amb el que recaptaven, també era el mateix que anava amb aquella pistola penjada al cinturó sense cap temor a res ni ningú.   Després de veure tot allò s'hen reia ella del lema del país “Ordem e Progresso” (Ordre i Progrés). Com tenien la poca vergonya de conservar aquella insígnia, si els preocupava molt mes un joc que sols va portar violència, prostitució i l’augment de pobresa a les zones apartades de la mà de Déu. Al cap i a la fi, qui li importa la gent que no pot donar ingressos a l’estat? A qui li importa un món on tots tenen les mateixes condicions de vida? A qui li importa tot el que s’hi vivia en aquell lloc...?

      Tot i això, el somriure de la seua cara no s’esborrà, seguia amb els seus, en un lloc totalment diferent  tanmateix hi era feliç sota aquelles estels. Contemplant el cel com no l’havia vist mai, desitjant que tot canviara. De sobte, un castell de focs artificials envaïa els seus ulls impedint veure els estels. S’alçà amb un salt despertant dins d’ella la realitat, posant els peus al terra i amb un crit alliberant la seva ràbia dormida.

Amb les seves últimes forces del dia, prement el seu puny caigué al terra, ja feia dies que no menjava res per calmar la seua fam, es quedà allí al terra intentant dormir i donant gràcies per sobreviure un dia més a aquell estel, tancà els ulls fins un nou dia.

 

*****