La nit ens cau al damunt
i la pluja dolça l'acompanya
com si tingués por de quedar-se sola
nosaltres ens quedem també amb ella
Sembla que tot es quiet
però en el nostre indret
les respiracions es tornen anhels, gemecs
i el cor es torna cursa, batecs
Les fulles de Tardor cauen
i nosaltres agraïts perquè ens tapen.
El fum s'entreveu en l'aigua
però és ella la que ens eleva
Cremen els nostres cossos
com una mistera encesa
amb cada bes, carícia, mirada
que posa vent a la jugada
El mur ens sosté
però saps que tu -amb força,-també
dins del meu cos, de l'ànima
sentim les nostres onades de Tardor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada