He caigut de nou,
aquesta vegada pujant al Parnàs
per visitar les muses del meu somni.
Belleses que sols amb la mirada
enamoren els cors dels viatgers
que s’aturen en la veu del vent.
Tant si els acarona les galtes
com si els llança a l’abisme
sense avís previ del perill.
Així ha sigut la meua caiguda,
buscant l’amor no correspost
de les filles de Mnemòsine i Zeus.
Perquè els déus de l’Olimp
juguen amb els viatgers
que somien amb Ítaca.
Però la llum del perill
no em persegueix a mi,
tinc, prop meu, un mar en calma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada