Estel Roig 5

dimarts, 2 de maig del 2017

Peus al terra


He despertat amb la llum del Sol
en cada un dels racons de la cambra
i en obrir els ulls a una nova realitat
he descobert la llum de la terra.

He sentit com els ocells, lliures
han entonat una melodia de primavera
i que la brisa de la muntanya
em mostrava l’oxigen que tant necessitava

He posat els peus al terra
per notar la rosada de la nit en l’herba
i que en notar cada flor a les cames
una nova llibertat s’entonava al meu cor

Perquè ara, en aquest punt mateix
he trobat el meu lloc, la meua pau
i al lloc on no esperava,
m’he retrobat amb mi al lloc de sempre.

dimarts, 25 d’abril del 2017

25 d'abril, seguim cridant

A la història hem demanat un nou crit
que entre cendres es cremà tot el País Valencià
ciutats i pobles, pels Borbons arrasant.

Per reis i deshonres que encara ens manen callar
ser obedients al seu regnat
diuen que és per obra de déu,
per obra de les divinitats no comprovades.

Si som País Valencià, som una identitat
que travessat tantes guerres
tantes tortures i tants episodies de silenci.

Tants anys de lluita, tants anys de precarietat.

Sabem que la lluita no es fa en dos dies,
que la guerra no es guanya sols en 15 anys, tampoc en 310
perquè la nostra força no es va acabar en les terres d’Almansa
ni tampoc en l’última cendra de la guerra.

Avui, un dia 25 d’abril, hem recobrat la veu
per cridar que la nostra identitat com a poble

està encara en lluita per recobrar tota força.



dijous, 20 d’abril del 2017

Explosions de Mar


Una explosió de colors
esclata davant dels meus ulls
una flamarada de colors freds
com el meu cor en hivern

Uns ulls que es reflecteixen
en la llunyania del cel,
en els colors blaus
que impregna l'aigua de sal.

Mar, a tu t'evoque
aquesta vegada
per poder veure't de nou,
per poder apartar tots els mals.

Perquè les llàgrimes sols ens buiden
i els somriures ens alliberen, ens omplin
deixant en les nostres esquenes
les més fortes plomes, les ales necessàries,

ales que ens donen impuls
per emprendre el viatge llarg,
per apropar els nostres cors
en una perfecta simetria.



Interpretació:

Aquest poema reflexa una pau interna que esclata davant del mar amb el contacte de la brisa suau i el vent del mar, que ajuda a posar el cor i la ment en sintonia, una sintonia esperada que ara es recupera en trobar el seu lloc, on sempre havia estat i les ales ara estan disposades a volar més alt que mai.






divendres, 14 d’abril del 2017

Rosella, agret i espígol

Una consigna tant bonica
que desperta els dormits,
la natura ens crida
en mig dels camps florits.


Rosella, agret i espígol


Desfés els camins, excava les cunetes
per descobrir la historia soterrada
amagada dels ulls cansats
i els nostres joves, darrere de tants anys.


Rosella, agret i espígol


I ara trencant tantes rames,
com veu silenciades pels fusells
despertem com la primavera
cada any amb la nostra bandera.


Rosella, agret i espígol


Amb les seues morts,
amb les censures de versos
els poetes cridaven a la llibertat
en lletres amagades al racons de les presons


Rosella, agret i espígol


Colors de llibertat,
del coratge dels qui no es rendeixen mai
i punys tancats, ferits
de tanta lluita en les mans.


Rosella, agret i espigol


Ara, el camp crida
mai ho ha deixat de fer
i amb flors boniques
recita de nou la paraula República.

dimarts, 11 d’abril del 2017

Seguim en lluita

A Guillem Agulló i a tantxs companyxs assassinats pel feixisme

Tenim la lluita en la mirada
I en els nostres punys la força
Que ens haviem arrebatat

Amb aquella vida
Que cridava llibertat
Que cridava una justícia real.

I en els punys tancats,
I en la ràbia als ulls
Seguim lluitant.

Per ell, per tantes companyes
Que per seguir la lluita,
La nostra lluita per sobreviure al món,

Arrassaren les seues vides
Les vides de joves lluitadores
De justícia i lluita per bandera.

dimarts, 4 d’abril del 2017

La seua ànima


La cascada dels seus cabells
la descrivia amb una llum,
la del color dels estel,
que travessava de dalt a baix la seua esquena.
I que amb sinuosa mirada,
La seua prenda més valuosa,
descarregava cada gest com una fada.

I descansava les mans, i els peus
amb tanta senzillesa al terra
que semblava que flotara
i que en qualsevol moment s'enlairaria,
perquè era tan lliure la seua ànima
que no es dominava pel seu cos,
era tan lliure la seua mirada
que feia volar a qui la notara.

dimecres, 29 de març del 2017

Mil versos de lucha

Aunque te falten armas
pueblo de cien mil poderes
no desfallezcan tus huesos.
-Miguel Hernández-
Encontré en más de mil manos
la lucha de los gritos silenciados
las palabras que necesitan las almas
para alzar la voz con fuerza.

Si, son las palabras que lxs poetas
escriben con fuego ardiente
en cada puño y cada trazo
para soltar la intensidad de las voces.

Las letras de cada poeta
gritan con fuerza,
gritan des de la rabia diaria
que viven sus almas cercanas.

Sus almas, sus conciencias
si aún nos queda o existe algún pedazo
hacen remover las sienes de quien tiene
los puños y la rabia de la injusticia.

Las letras de cada poeta son, fueron, serán
la voz de los que gritan sus males
de quien sabe ver y ve inquietudes
en una sociedad enferma des de siempre.

Y mis versos hoy gritan por tantas injusticias
que en mil poemas no cabrían,
en mil lágrimas no se ahogan

y con cien mil luchas puede que se curen. 

dimarts, 21 de març del 2017

Art de fer art

És el traçat a mà alçada
que descriu la silueta nua
de l'esbós del teu cos.

És la poesia que et fa aturar-te
o deixar en pausa el món
per començar a escriure.

Començar amb tímids versos
que no saps on acabaran,
versos que segueixen l'instint de creació.

Ignorant tot l'entorn que et rodeja
La tínta et crida per ser alliberada
I el paper s'esgarra si es buit de lletres.

Sí, quest és l'art de fer art,
en el moment menys esperat,
en el moment on vola la poesia pel cap.

dimarts, 14 de març del 2017

La corbatura de la vida

El silenci s'ha fet presència als nostres cors
quan un gran escriptor ens ha deixa,
quan no ens podrà dedicar les seues lletres
ni la seua saviesa amb paraules.
Però no ens ha deixat sense res,
no ens ha deixat buits per dins
ha omplert de tantes històries, reflexions,
de saviesa compartida a nosaltres.
Ell ja m'ho va dir,
"Jo ja tinc el meu cel creat
i el pots veure al darrere meu"
Somrient i assenyalant el seu saber escrit.
Avui la seua veu no parla
però el seu record ens omple
i les seues lletres no ens abandonen,
encara que passe el temps.
A Bernat Capó, al nostre escriptor,
al meu mentor i guia en el món de lletres.
A ell que avui arriba al final
de la corbatura de la vida.
Dedicat a Bernat Capó i a la seua memòria, un gran escriptor.

dimarts, 7 de març del 2017

La Sang ♀

La sang és escandalosa,
això ho hem sentit moltes vegades
però la sang no té veu
no pot fer soroll.


Avui, m'he adonat perquè ho és:
és escandalosa perquè crida vida
és la que mou i fa que tot es moga
amb la seua particular sintonia.


És escandalosa perquè allà on apareix
sempre hi han hagut rastres de crits,
de baralles (internes o amb un oponent)
però hi ha hagut violència allà.


És escandalosa quan és n♀stra
quan la suportem una vegada al mes
o quan en meitat d'una lluita
som colpejades contínuament.


Sí, la sang és escandalosa
i no perquè crida ella sola
sinó pel silenci que deixa darrere
quant una de les n♀stres és assassinada.


Interpretació:

En aquest poema utilitze el símbol de la sang com a portadora de l'energia, sang perquè és femenina i vital perquè el món puga viure. Com les dones. Som una part important en aquest món, concretament el 50% de la població i no som considerades encara com a persones. És que no ho som?

Doncs bé, en aquests versos represente la sang com a substància vital que ens fa tirar endavant i ens aporta l'energia necessària per a lluitar. La sang és escandalosa, és una frase que se sol utilitzar molt en el meu poble i que m'ha paregut que era la més adient per dur el fil conductor del poema perquè com allò que no fa soroll pot escandalitzar-nos tant?, com allò que ens ocorre dia a dia no fa vibrar els sentits de moltes persones? Com la sang de les nostres companyes que han assassinat no para de cridar i encara hi ha gent que no l'escolta?

dimarts, 28 de febrer del 2017

La història amagada de les seues mans

Ulls del temps que cobreixen la història,
tenien por a riure, a pensar
i els més menuts a jugar.

Ni una paraula més alta que l’altra
tot amb un to dèbil, silenciós…

Amagaren darrere d’una malaltia
la mort del pare del xiquet
que morí lluitant contra els feixistes.

El xiquets i la mare entre les serralades
amagats de la Guàrdia
que insaciablement els buscava.
Fugitius de guerra,
fugitius de paraules.

Ni una paraula més alta que l’altra
tot amb un to dèbil, silenciós...

Passaren els anys
i no existia,
Passava el temps
i nom no tenia.

Sols existia una careta innocent,
inconscient de la història present
que hi havia darrere
del despreci, de la por i del pànic
als ulls de la gent
cada cop que creuava el carrer
amb només 5 anys en les mans.

Ni una paraula més alta que l’altra
tot amb un to dèbil i silenciós…

Però ara la història amagada
entre les veus que ja no poden parlar
s’ha evaporat com aigua en foc
fent que amb 86 anys continue enganyat.

Ni una paraula més alta que l’altra
tot amb un to dèbil i silenciós

INTERPRETACIÓ:

Aquest poema reflecteix la vida de molts xiquets i xiquetes que durant la època de la postguerra van ser enganyats de manera que no van saber la seua vertadera identitat, el perquè de la seua història i la dels seus pares.

Si aquestos versos parla dels nostres avis i avies que segueixen ignorants de les seues vertaderes històries, de la realitat del seu passat i que pot ser ja siga massa tard per que algú els puga explicar el perquè de tantes coses viscudes.

dimarts, 21 de febrer del 2017

Art Sobtat

Sobtadament et trobe al meu davant
sense previ avis, amb un somriure posat

trencant tots els esquemes
i fent de la improvisació un art.

Una meravella de cançó
que s'escriu amb les meues lletres
i es canta amb la teua veu
fent la melodia dolça que ballen els cors.

Perquè trobar-te ha sigut la meua sort,
la nostra sort discreta i sobtada
que no ens esperàvem,
i més estant tant prop.

No t'esperava, no ens esperàvem
però les sorpreses formen part de nosaltres,
formen part del nostre propi caos
i del trenca closques que estem construint.

Al igual que la nostra absurda mania
de trencar totes les lleis
per seguir el nostre camí,
els nostres somnis lliures.

dimarts, 14 de febrer del 2017

Intens


Escapàrem de la gent
i els nostres cossos reien nerviosament
amb les ganes de fondre's,
d'estar sol i rebentar l'embolcall.

Travessàrem el temps, el poble
i pujant aquelles escales mortals
va començar a llevar-se la roba,
a poc a poc descordava els botons.

La respiració accelerada
i les pulsacions ingovernables.
L'escalfor prohibida provocada
per les seues mans aferrant els pits.

Sospirs, besos, anhels
tot li faltava i a mi tot em sobrava
aleshores, en aquella estança
esclatà el foc, l'incendi...

Quasi sense previ avís
es colpejaren els cossos fortament
i m'assaltà una calor terrible
el moment de delit injust.

En aquell punt es trencà alguna cosa en mi,
al meu interior, dins del meu cos.
Cride, no  si de mal o de por
i cride repetidament que s'ature.

Les llàgrimes mudes no volien eixir encara,
els seus moviments bruscos tampoc pararen
i les meues forces esgotades
desistiren fins a perdre el sentit.

Torne al meu cos, que ja no és meu
alliberat del pes que em tenia presa,
m'abrace a mi mateixa
amb respiració tallada i arítmica.

Note la seua calor, el seu fred calor
al costat, amb respiració tranquil·la,
entenc que la seua presència s'ha esfumat
deixant en mi un mar en tempesta...

Interpretació:

En aquest poema faig una crida per mostrar l'altra cara de les relacions tòxiques que aboquen a la falta de respecte i a la violència. Parle d'aquelles que amaguen en un rerefons una ombra tan obscura que assassina a poc a poc, que tortura dia a dia. Parle de totes aquelles dones que són violades per les seues parelles, parle del sexe sense consentiment i del dolor que provoca això, tant físicament com psicològicament. Per això al llarg del poema mostre adjectius que mostren dolor, angoixa i por per tal de deixar des del 1r vers clar que no hi ha consentiment per fer els actes que el segueixen, que tot i els primers moments de "passió" no seran benvinguts encara que semble que es vol seguir amb el joc.
Amb tot, vull afegir que no és un tema per fer broma, ni molt menys per ignorar la realitat que ens envolta a les dones. NO ÉS NO, encara que no quede roba, encara que ja haja començat la penetració. Obriu els ulls, desperteu, ens estan ferint, maltractant, assassinant!

dimarts, 7 de febrer del 2017

Trobar la meua València

Cos mortal - Vicent Andrés Estellés
«Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,»

La profunditat del moment ens va dur a coneixer'ns més
no esperava res que no fos vent
entre les paraules que podíem intercanviar
sols una mirada allà a l'horitzó que faria córrer.

Com un núvol que navega pel cel
sols esperava de tu una visita curta
no tant com l'hem allargada,
al principi sols era una il·lusió ser on ets
ara... Ara vull anar més lluny.

Els teus terrats em fan volar
els teus carrer m'enamoren, m'ensissen,
però ja no sóc la mateixa
l’eixida del meu laberint he trobat
i la fi no és al teu costat.

Trobar la resposta m'ha fet plorar
i no cregues que es una cosa sense trellat
en intentar desplegar les ales que no tinc
he descobert que el somni que tant he buscat no ets tu,
és molt més lluny.

El somni que sempre he anhelat
no has sigut tu Futur,
és Molt més lluny,
he sigut sempre jo
ha sigut trobar la meua pròpia València.



Interpretació:

Aquest poema representa el moment de trobada amb el seu interior amb la seua pròpia vida, després de creure tantes mentides que li feien creure. És el moment que desperta quant s'adona que res del que veu és per ella i que ara comença el verdader camí, que totes no tenen el mateix camí ni els mateixos objectius (representada com a la València que tant estimava Estellés). És el moment que destapa tots els esteriotips i comença a despertar, comença a buscar la seua pròpia València...

(Poema escrit en el Parc La Granja de Burjassot)

dimarts, 31 de gener del 2017

Después de la brisa

Calma en la mirada
la tormenta fría cesa
dejando paso a los vientos suaves,
vientos que dejan en la piel heridas

Camino distante,
ajena a todo
con pasos cortos frente al largo trayecto.
Sigo con las gotas de agua
que la lluvia y el viento me echaron.

Brisa!
Otra brisa me acaricia
suma más cortes en la piel
llevándose con ella los colores que quedan
la poca fuerza que me queda.

******

Otro paso, algo ha cambiado
es extraño.
Un charco en mis pies salpica
y en él, el reflejo de la primavera querida
el reflejo de los colores

Desde el cielo gritando.


Interpretación:

En estos versos se refleja el fin de una etapa dura de la vida, una ruptura con aquello que se ha luchado con tanta fuerza para superar y que en ese momento se da cuenta que por fin la tormenta termina y se avecinan nuevas primaveras que traerán en el interior de esta la calma que ansiaba. El hilo de este poema es la visión de que todo esto no es fàcil de ver en su interior ya que cada obstáculo supone para ella un nuevo reto, que debe afrontar con más coraje del que requiere. Pero se dará cuenta que mirando al suelo (los males pasados) no recompondrá sus colores, su vida, que le gritan des del cielo.  


Versos para ti, ¡Despierta!

“Todo lo que tengo para darte
son partes de mi en un papel”
-Animal-


Solo sé que en estos versos
desaparezco por momentos
y me elevo hasta tocar las nubes.
No es el poema de amor que todes creen,
es el poema de amor que todes necesitan.


Estas letras que ensucio
son para ti nuevos atardeceres,
son para mi nuevas esperanzas.


Estos versos de amor,
son versos de revolución,
son versos para que despiertes
y con dulzura empieces a amarte.


Estos trozos de versos,
son para ti y tu sonrisa,
que se esconde entre la densa niebla
y nos hacen creer dèbiles.


Son para despertar la fuerza
que ha habitado en ti durante tanto tiempo
y ha dormido en el regazo de la sociedad
infestada de narcóticos
que nos aletargan y nos manipulan.


Estas palabras son gritos desesperados
en nuestras mentes somnolientas,
son los tantos callados llantos
que no han de volver una vez los soltemos,
los liberemos y ahuyentemos de nosotres.


Estos desechos escritos son
Para ti, que lees esto.
Para ti, que tu sonrisa vale el mundo.
Para tus lágrimas de cada noche y dia.
Para tus fuerzas dormidas,
para tus ojos de cristal,
para tus fuertes manos que guardan tantos secretos.
y para ti, que luchas día a día con tu vida.
A ti,
con un grito cargado de fuerza, ¡ Te pido que despiertes!
¡Hay alguien que busca quererte!


¡DESPIERTA!
¡Y empieza a quererte!


Eres tú,
el amor de tu vida,
eres tú la energía que estabas buscando.