Sistema Suicida

Sentirme pobre de fuezas
Al descubrir que nuestros sueños
Se desvanecen al cruzar
Una montanya de vidas
Desgastas y atadas a un sistema
Que ha perdido toda la cordura,
Toda simpatía a sus propias vidas.

Anestesiades con la droga más dura
Que ofrece la pantalla,
El periodico
O la via radiofónica.

Han perdido la perspectivas
De felicidad buscando
Sólo el camino que sigue
La massa, el peloton de carrera
Queriendo ser primere
Y no son más que une más
Que sigue la corriente.

Ahora me paro
Con la mente todavia hirviendo,
Con los puños cerrados
Deseando no ser la única que conserva la cordura

Busquem

Buscàrem una Barcelona tranquil·la
Amb els tocs de llum que necessitavem
Però a la primera parada
Es truncaren totes les espectatives
I el soroll ens envoltà
Desfent els somnis,
Les il·lucions
I tots els racons per descobrir
Es quedaren amagats
Amb tèbia llum

Somiar amb força

Es un bon paisatge per somiar,

Millor dit
Un bon moment.
Carrer buit de gent
I ple de tots els meus sentiments.

El vent, suaument
M'aparta els cabells
De davant dels meus ulls
I el sol, com de costum,
M'acompanya en el meu trajecte.

Aquest és el meu moment per somiar:
Desperta i alegre,
Quan no tinc res a perdre
I molt per guanyar
Perquè els meus passos
Ara, cada cop son més forts

I la meua mirada més viva...

Un nou ball

El cel la cridava
I amb pases curtes
S'acostava a cor del bosc
El vent l'acaronava
I amb senzillesa la besava
Sols necessitava una xicoteta empenta .

Aleshores, súbtilment com una fada,
Va comenaçar a ballar
Al ritme del vent
I amb colpets d'alegria
Va traure els somriures
De la seua caixa màgica .

Els seus ulls perfí brillaven
Juntament amb els colors
De l'esperada primavera
Juntament amb el seu nou ball . . .

Des del terra

Caic al terra novament
Però aquesta vegada se que es diferent
No estic sola, hi ha algú més.

Una mà forta que em sosté
Quan el terra és la meua aliada
La meua dèbilitat i el meu infern.

Sons de terratremols als meus peus
I al meu cap una forta tempesta
Que ara s'amaina amb la seua veu.

Un somriure planer
Que es desperta després de la pluja
I en mig de la boira densa.

Els sons de trens al colisionar
Cada cop son més llunyans
Allunyats amb el vendabal
Que desfeia els meus cabells.

Un colp més em trobe al terra
I aquesta vegada he aprés
A aguantar l'equilibri sentada.

Sols em falta la força necessaria
Per posar-me dreta de nou
Alçant les ales lluny del món.

És dia de Poesia

Hui és un dia d'eixos

Sí, dels que s'enseten amb poesia
Dels quals al donar la primera passa
I obrir la finestra
El vent t'acarona
I et parla
Pesigan-te els sentits

És dia de rialles
Encara que no trobes amb qui compartir-les
Es dia de buscar algú per regalar-les

Avui m'he alçat amb poesia
Entelada entre els meus cabells
I amb paraules enrredrades
Pels meus dits i el meu tinter

I sense més ni menys
En qualsevol racó de paper
He deixat caure aquestes paraules
De manera basta i súbtil

Pintem de nou

No he canviat sols l’hora

he canviat el rellotge sencer

l’he sincronitzat a la meua manera

a la meua nova vida

He tornat a riure amb ganes

com si fora la primera vegada

M’he tornat  la xiqueta

que pels carrers enlairava les ales

M’han donat els colors necessaris

per pintar d’altra manera el món

per pintar-lo amb el meu estil

i fer-lo cantar de nou

Avui pose en marxa el metrònom

i amb ritme allegro

entone aquest nous versos.

25 d'Abril, fi de la batalla

Hi han molts 25 d'abril

Però cap com aquell.

Si, saps de quin et parle

Ho sabem tots...

Aquell 25 que de cendres

Omplí els carrers

I tots els cors dels Maulets

L'abril de la funesta guerra

Que ens marcà per tota la història

Però que més marcà

Després amb el decret aquell

Tractant-nos de fluixos

I de poc lluitadors

No volem fer-li el gust

Als seua descendents

Que segueixen amb les seues corones

I dirigint aquesta gran faula

Fuster ja ens ho va fer veure

I ja estem tardant

Per posar la resistència

Per alçar-nos i reconstruir les cendres

Que amb el temps han volgut esborrar

Però que amb aquell mateix temps

Hem sabut que l'hem de conservar

Conservar la força, el coratge,

La llengua, la cultura

Aquella rosa de paper

Que hem de guardar i enfortir-la

25 d'abril, fi de la batalla

Comença la resistència,

La contraofensiva...

Dulce Silueta

Desmonté mis sentidos
En el borde del abismo
Dejando mis manos desnudas
Al cielo, al viento
A la nada

Cartografiando las núbes
Que mis ojos acompañan
Deseando que a la luna
No taparán

Dulce silueta
Que ahora baila
Sentada en mi regazo

Noto a cada paso
Pinchos que sangran
Al rozar mis dedos

Se deshacen
Como hielo en fuego
Como rabia en gritos

Y ahora encuetro
Un nuevo abismo
Entre yo y el futuro

Volia la Llum del Dia

Esperava la llum del dia

per deixar de tindre fred

però el meu cos a la claror

tremola i no sent cap escalfor

Estimava la nit

com els estels i la lluna

m’estimava l' obscuritat

per poder somiar.

Com estimava jo la nit

però ara el meu cos demana llum

necessita sortir a la claror

els meus ulls volen veure els colors

Esperava la llum del dia

com la rosa que duu l’amant

com el llibre en mig del desert

però la llum venia i el fred es quedava

Com estimava la nit…

Canviaria un trosset de mi

únicament per tornar a tocar-la

per notar que m’estima encara

creia que la llum portaria la calor

però sols m’ha dut decepció i tristor

creia que la llum em guariria

la feriada que el fred no ha tancat

Jo volia caminar per la llum,

però el meu cos és més de nit

d’obscuritat i de fred?

sé perquè he volgut rodar.

Jo sols volia desfer els meus nusos

però ara estic pijor,

amb embolics més grossos

i sense el somriure de la nit ni del dia.

Àngel Negre

Com una ombra

passeja pels carrers

nit i dia

sense importar la llum

Trenca per allà on passa

tot desig de riure

seguir sense forces

o simplement no seguir

Dibuixa als murs

amb tinta bruta que sagna

Embruta les seues paraules

les impregna de negra màgia

Imposa la seua llei

l’odi que sent al món

trenca la pau

encén la por

crida al vent

que ja té prou

però l’aire segueix…

segueix, com no, al seu ritme

obri les ales

el foc l’espenta

les cendres volen

i als seus peus cauen

Corre en contra

alcança el foc

la crema

la mata

el fum es torna sòlid

unes ales negres sobrevolen

els cabells al vent
d’aquest àngel negre

Dogmes asquerosament muntats

Foc, cendres i fum
Cremen les flors i els ciris
Que ara tinc al meu abast
Tot amb una mirada
Plena del més profund odi

Foc, cendres i fum
La ràbia plasmada en lletra
Tot desapareix
En el moment
Que cau absolutament tot el pes
Sobre aquest maleit troç de paper
Brut, trencat, desgastat
I ara fet
Foc, cendra i fum
Al igual que els dogmes corrupts
Asquerosament edificats en la societat

Moments de Gel

Mans fredes
Busquen inútilment traure el foc
Que fa tant de temps s'ha apagat
En mig d'aquesta nit,
Quan la humitat es torna gel
I les galtes semblen cremar,
Trobe els meus ulls
Empanyats com cristalls

Moments de gel
Es tornen als ulls clars,
Cansats i desgastats
Que amb tímits i fràgils somriures
Esperen l'arribada de la calor
Amb colors forts i vius
I esperen ja amb ganes
L'arribada de la primavera
De la meua, i sols meua,
Estimada pimavera.

Gritos quemados♀

    Llevo dinamita guardada en los bolsillos

y fuera la desquiciada tormenta

que amenaza con mojar las armas,

mis armas de fuego.

Retengo la chispa en la mirada,

miro con rabia a la sociedad

¡Soy fuerte!

No soy el juguete que creen.

Hace años que soporto los golpes,

demasiados años con las acomplejadas tormentas

de miedo y de inferioridad

de fuego ardiente y de callar.

La historia me llamaba entre susurros,

yo gritaba para que me escuchara

pero silenciaron mis palabras

teñidas de la quemada violeta.

Miro de nuevo a los ojos al mundo

es mio, es nuestro.

Nos queda camino por recorrer,

las alas todavía tenemos atadas,

los pies y las manos

todavía magulladas

por las asperas cuerdas

que nos tenían presas.

Respiro una vez más,

nos queda camino,

nos faltan muchas cicatrices por sanar

muchas partidas a las cadenas por ganar.

Ahora que soy fuerte me presento

con la fúria del fuego

y las manos llenas de dinamita:

Soy los gritos quemados de la historia

Soy la voz femenina que ya no grita.

En l'andana

Sons de trens
En la nit freda
Una ombra es dibuixa
Amb la llum dels fanals rojos
Una ombra imperfecta
Que cau a trossos

Unes pases llunyanes
Una veu apagada
Desgarrada i ofgada
Un plor silenciat
I el vent que acarona cada llàgima
En la galta del infant

Llums de ciutat
Fanals apagats
En mig la nit
Com les mirades somiadores
Que cauen en l'abisme
Costruit en la realitat

Bruta, Trencada i Desgarrada

Sabates brutes,
Trencades i desgarrades
A parts iguals
Mentre el cami es trenca
I el pont cau a cada pasa
Un nou tro sona als meus peus
Tempesta que ja fa temps
Que enuvola el meu cap
I taca els meus ulls
De cristalls i roig
Una nova pasa
Donen els meus peus
Deixant en el camí tinta bruta,
I fulls desgarrats i trencats
A parts iguals

Un nou desfet de paraules
Junte amb força
Per alçar la mirada
I aguantar les llàgrimes
Que amb tantes ganes lluiten per escapar.

Ciclón

Chillo al viento

no aguanto el fuego en mis manos

la llamarada de rabia en los ojos

ni el incendio que corre por mis huesos

Pido ayuda al viento

pero no responde, no me oye

solo con delicadeza roza mi piel,

me acaricia y corta las heridas.

Herida sobre heridas

Lloro mirando el viento

-¡Te odio!

no quiero más sus segundos

no soporto más su presencia

Suelto mis últimas palabras al viento

solo le pido un último susurro

transformado en versos sucios.

Solo le pido que devuelva los cálidos colores

a la primavera de mi mundo,

mi ya desgastado mundo.

No parar de Córrer

Córrec…

els carrer són buits,

i a l’hora plens

Córrec…

busque en els ulls de la societat

una xicoteta espurna que brille,

sols una, per menuda que siga.

Córrec…

Vaig al contrari de tots

sóc la que tropesa amb tot

i fa de les mirades foc

Córrec… (un poc més fort)

No soporte la corrent en contra

no vull seguir-la, no puc amb ella

Vaig a espijons i colps de puny

Córrec .... (un poc més fort)

em falta l’alé, vull perdre’l

no trobe el caliu en cap mà

no trobe cap mà on compartir caliu

Córrec!! (més fort que mai)

Vull eixir d’aquest lloc!!!

M’angoixa! Em tanca! No puc eixir!

No hi ha cap escletxa per on fugir...

Egoisme...

Què és l'egoisme?
I tu m'ho preguntes?
Mentres, et respons tu mateixa mirant el teu propi melic.
Egoisme és el sistema on estem sumits, és on estem clavats fins més a dalt que el coll. Egoisme és no acceptar a qui no es com tu. És no tindre en conter les opinions contraries. Egoisme es fer ulls secs al que t'envolta. L'egoisme és la violència sense sentit. Són els esteriotips.
Egoisme és estar parlant i que ningú escolte. Egoisme és cridar de ràbia cap al món i que et miren amb cara de boja. És mirar als ulls de la gent i saber que mai ningú va a cedir ni un mílimetre. Egoisme és que esclates de ràbia, desesperació, odi, impotència, soletat, tristesa i que inclús el més arrimat et mire amb despresi. Egoisme és veure que l'única eixida és fugir.

 Sí, Egoisme és negar un abraç. És negar un bes, una mirada. L'egoisme és donar l'abraçada quan sols pot empijorar-ho. És donar el bes quan no toca. Egoisme és comparar. És recordar i no veure el que tens ara en les mans. L'egoisme són els cels i l'enveja. Egoisme és retraure actes que ja han passat a l'història. Egoisme és sols mirar per u mateix.
L'egoisme també és mirar als ulls d'algú que plora i no dir res. Egoisme és plorar per dins quan res va bé, i que ningú ho vulga veure. Egoisme és que no pugues parlar per por a fer mal. Egoisme és tallar les ales. És voler saltar al buit per morir-se. Egoisme és que tingues que tallar-te per que veus que el món ja no li cap més odi.
L'egoisme...
Què és egoisme?
I tu m'ho preguntes?
Egoisme ets tu
Sóc jo
Som totxs...

Cares de la Lluna

Diuen que la lluna té dos cares,

això diuen…

Però jo cada nit

la veig distinta, bonica.

Diuen que sempre està canviant,

però no s’adonen

que els qui canvien som nosaltres,

la nostra manera de pensar.

Solte una nit més

mirant l’obscuritat i la llumeneta,

la por de no trobar-me

amb la cara que jo m’estime

Però totes les nits trobe

la llibertat en els seus ulls

les ganes de riure

i ara les ganes de plorar...

Fotografia per Dario Cavero Cabrera: