Des dels meus peus

Aquest és el meu terrat
i aquestos són els meus peus,
no contes les meues altures des de baix.

Quan les cames sols tremolen
per la por a l'abisme
i la ment anhela les altures.

Mira el món des dels meus peus
contemplaràs un curt però gran buit
que s'enfonsa cap al mar.

Contempla, escolta...
No parles, no digues paraules,
sols observa.

I únicament quan dugues les mateixes sabates,
quan conegues el terrat que habite
i les sendes que freqüente i camine:

Parla.

La pelirroja "gallifanta"

Contaba estrellas en medio de la noche

con sueños a paso de tortuga

y banalidades como “gallifante”.

El resplandor de los astros

descubre el rostro de la niña pelirroja

que con sus destellos luminosos su alma arroja.

Arma cargada con balas de sangre

y fusil de corazón de ángel

que asesina hasta el más cruel de los engendros.

Camino de la muerte

trazan las estrellas las cortinas del cielo

y la puerta del despertar.

Motiu del poema:

Aquest poema ha estat el fruit d'una conversa amb amics davant del mar, després d'intentar escriure en mig d'un moment en que no em sortien les paraules. Gràcies a ells i les seues paraules aleatròries vaig escriure aquest "minirandom" i vam riure molt.

L'he publicat per guardar en la memòria els bons moments i el plaer que és compartir la poesia amb gent magnifica.

Silenci

Silenci, et busque...

per què t'amagues en la nit?,

t'enyore com el fred en estiu

com la calor en l'hivern...

T'enyore silenci...

Fes acte de presència,

el meu cap sols vol cridar prou

i el món es torna boig,

res no para quiet.

Silenci, et busque,

t'espere com l'amant en l'aeroport

com la primavera a les flors.

T'espere silenci...

Tot és negre al meu cap

sols busque en tu la tranquil·litat

en aquest moment.

En la nit del meu cor

en el cap replet de soroll.

Et busque silenci...

Una nit fosca i un paraigues lluminós

He trencat la porta de la meua presó,
i en eixir al carrer no he trobat res,
res per acollir-me a la seua esperança.

He llançat per primer cop al cel
un crit de llum per emparar-me
trobar algun lloc on asseure'm.

Però ni els estels brillaven aquella nit
i els seus ulls no cantaven com sempre
sota la pluja de l'obscuritat.

M'he hagut de traure els paraigües de llum
per fer que els ulls de la lluna tornen a cantar
la bella melodia del sonet de la mitjanit i el ball.

20-5-2017

Il.lucions mortes

Avançant pel camí del seu somni
pel camí de les seues alegries i passions
amb tanta dificultat que li feia mal.

I seguia avançant mirant més al terra
que el seu davant, el seu somni llunyà
veient com es feia cada cop més impossible.

Impossible arribar allà on residien els estels
i tota la llum que quedava del seu món,
de les ganes de seguir lluitant per tant.

I aturà el seu pas,
i apagà la seua tímida espelma
en notar que res tenia sentit.

Res podia seguir així,
si els seus peus no arribarien mai
al final d'aquell camí de tants abismes.

I és que potser ella duia
l'espelma de l'obscuritat
l'espelma que apagava totes els llums.

20-5-2017

Lluna roja

Ha començat a amagar-se el sol
i la claror s'esvaeix esdevenint obscuritat
desfent cada rastre de dia que quedava.

Però entre els pins i garrofers
apareix com una senzilla fada
que amb la nit torna de color el cel.

Ella fa amb la seua plenitud
que l'obscuritat es torne vida
i que la vida del seu interior cride llum.

Amb tanta energia que reflecteix
el seu color es torna roig
i fa del seu camí els estels.

I del seu nom que la torna lluna
per ser nou astre al cel cada nit
i nou somriure quan tot és fosc.

 20-5-2017

Atracció Mental

I com la mirava i com la notava
sentia el seu cos per tota la meua pell

i aleshores esdevingué la nit,
l'obscuritat ens atrapà i captivà.

I seguia notant com la seua energia
arribava a mi amb més intensitat,
amb tota la seua esplendor de les paraules
que la seua ment recitava per mi.

I tremolava, com mai abans ho havia fet
com connectava cada neurona amb la seua
una ment de dona, forta, valenta i bonica
-i no parle del seu cos-.

I s'endinsava aquella ment en aquest cos
desfet per un temps de tempesta
que a poc a poc es guareix amb la seua energia
amb la seua connexió de l'interior del seu al meu.

Hem sigut com dos elements

Hem descobert tantes coses

que no entenem que som encara inexperts

i que les altures ens enganyen

i ens poden llançar en qualsevol moment.

Hem comprés que per molt que passen els dies

el rellotge no s’atura, però tampoc corre més

siga en favor nostra o en favor del vent,

perquè de vegades som massa impacients.

Hem entés que la llunyania no ens impedeix estimar

com mai havíem cregut que podíem fer-ho

i que les vistes al mar són les nostres aliades

per recordar les mirades tendres sabor a sal.

Per ser tu de foc i jo de vent,

hem creat l’huracà de flames

capàs de trencar la ciutat

i llançar al cel els dubtes de la llunyania.

Peus al terra

He despertat amb la llum del Sol
en cada un dels racons de la cambra
i en obrir els ulls a una nova realitat
he descobert la llum de la terra.

He sentit com els ocells, lliures
han entonat una melodia de primavera
i que la brisa de la muntanya
em mostrava l’oxigen que tant necessitava

He posat els peus al terra
per notar la rosada de la nit en l’herba
i que en notar cada flor a les cames
una nova llibertat s’entonava al meu cor

Perquè ara, en aquest punt mateix
he trobat el meu lloc, la meua pau
i al lloc on no esperava,
m’he retrobat amb mi al lloc de sempre.

25 d'abril, seguim cridant

A la història hem demanat un nou crit

que entre cendres es cremà tot el País Valencià

ciutats i pobles, pels Borbons arrasant.

Per reis i deshonres que encara ens manen callar

ser obedients al seu regnat

diuen que és per obra de déu,

per obra de les divinitats no comprovades.

Si som País Valencià, som una identitat

que travessat tantes guerres

tantes tortures i tants episodies de silenci.

Tants anys de lluita, tants anys de precarietat.

Sabem que la lluita no es fa en dos dies,

que la guerra no es guanya sols en 15 anys, tampoc en 310

perquè la nostra força no es va acabar en les terres d’Almansa

ni tampoc en l’última cendra de la guerra.

Avui, un dia 25 d’abril, hem recobrat la veu

per cridar que la nostra identitat com a poble

està encara en lluita per recobrar tota força.

Explosions de Mar

Una explosió de colors
esclata davant dels meus ulls
una flamarada de colors freds
com el meu cor en hivern

Uns ulls que es reflecteixen
en la llunyania del cel,
en els colors blaus
que impregna l'aigua de sal.

Mar, a tu t'evoque
aquesta vegada

per poder veure't de nou,
per poder apartar tots els mals.

Perquè les llàgrimes sols ens buiden
i els somriures ens alliberen, ens omplin
deixant en les nostres esquenes
les més fortes plomes, les ales necessàries,

ales que ens donen impuls
per emprendre el viatge llarg,
per apropar els nostres cors
en una perfecta simetria.


Interpretació:

Aquest poema reflexa una pau interna que esclata davant del mar amb el contacte de la brisa suau i el vent del mar, que ajuda a posar el cor i la ment en sintonia, una sintonia esperada que ara es recupera en trobar el seu lloc, on sempre havia estat i les ales ara estan disposades a volar més alt que mai.

Rosella, agret i espígol

Una consigna tant bonica

que desperta els dormits,

la natura ens crida

en mig dels camps florits.

Rosella, agret i espígol

Desfés els camins, excava les cunetes

per descobrir la historia soterrada

amagada dels ulls cansats

i els nostres joves, darrere de tants anys.

Rosella, agret i espígol

I ara trencant tantes rames,

com veu silenciades pels fusells

despertem com la primavera

cada any amb la nostra bandera.

Rosella, agret i espígol

Amb les seues morts,

amb les censures de versos

els poetes cridaven a la llibertat

en lletres amagades al racons de les presons

Rosella, agret i espígol

Colors de llibertat,

del coratge dels qui no es rendeixen mai

i punys tancats, ferits

de tanta lluita en les mans.

Rosella, agret i espigol

Ara, el camp crida

mai ho ha deixat de fer

i amb flors boniques

recita de nou la paraula República.

Seguim en lluita

A Guillem Agulló i a tantxs companyxs assassinats pel feixisme

Tenim la lluita en la mirada
I en els nostres punys la força
Que ens haviem arrebatat

Amb aquella vida
Que cridava llibertat
Que cridava una justícia real.

I en els punys tancats,
I en la ràbia als ulls
Seguim lluitant.

Per ell, per tantes companyes
Que per seguir la lluita,
La nostra lluita per sobreviure al món,

Arrassaren les seues vides
Les vides de joves lluitadores
De justícia i lluita per bandera.

La seua ànima

La cascada dels seus cabells
la descrivia amb una llum,
la del color dels estel,
que travessava de dalt a baix la seua esquena.
I que amb sinuosa mirada,
La seua prenda més valuosa,
descarregava cada gest com una fada.

I descansava les mans, i els peus
amb tanta senzillesa al terra
que semblava que flotara
i que en qualsevol moment s'enlairaria,
perquè era tan lliure la seua ànima
que no es dominava pel seu cos,
era tan lliure la seua mirada
que feia volar a qui la notara.

Mil versos de lucha

Aunque te falten armas

pueblo de cien mil poderes

no desfallezcan tus huesos.

-Miguel Hernández-

Encontré en más de mil manos

la lucha de los gritos silenciados

las palabras que necesitan las almas

para alzar la voz con fuerza.

Si, son las palabras que lxs poetas

escriben con fuego ardiente

en cada puño y cada trazo

para soltar la intensidad de las voces.

Las letras de cada poeta

gritan con fuerza,

gritan des de la rabia diaria

que viven sus almas cercanas.

Sus almas, sus conciencias

si aún nos queda o existe algún pedazo

hacen remover las sienes de quien tiene

los puños y la rabia de la injusticia.

Las letras de cada poeta son, fueron, serán

la voz de los que gritan sus males

de quien sabe ver y ve inquietudes

en una sociedad enferma des de siempre.

Y mis versos hoy gritan por tantas injusticias

que en mil poemas no cabrían,

en mil lágrimas no se ahogan

y con cien mil luchas puede que se curen. 

Art de fer art

És el traçat a mà alçada
que descriu la silueta nua
de l'esbós del teu cos.

És la poesia que et fa aturar-te
o deixar en pausa el món
per començar a escriure.

Començar amb tímids versos
que no saps on acabaran,
versos que segueixen l'instint de creació.

Ignorant tot l'entorn que et rodeja
La tínta et crida per ser alliberada
I el paper s'esgarra si es buit de lletres.

Sí, quest és l'art de fer art,
en el moment menys esperat,
en el moment on vola la poesia pel cap.

La corbatura de la vida

El silenci s'ha fet presència als nostres cors
quan un gran escriptor ens ha deixa,
quan no ens podrà dedicar les seues lletres
ni la seua saviesa amb paraules.

Però no ens ha deixat sense res,
no ens ha deixat buits per dins
ha omplert de tantes històries, reflexions,
de saviesa compartida a nosaltres.

Ell ja m'ho va dir,
"Jo ja tinc el meu cel creat
i el pots veure al darrere meu"
Somrient i assenyalant el seu saber escrit.

Avui la seua veu no parla
però el seu record ens omple
i les seues lletres no ens abandonen,
encara que passe el temps.

A Bernat Capó, al nostre escriptor,
al meu mentor i guia en el món de lletres.
A ell que avui arriba al final
de la corbatura de la vida.

Dedicat a Bernat Capó i a la seua memòria, un gran escriptor.

La Sang ♀

La sang és escandalosa,

això ho hem sentit moltes vegades

però la sang no té veu

no pot fer soroll.

Avui, m'he adonat perquè ho és:

és escandalosa perquè crida vida

és la que mou i fa que tot es moga

amb la seua particular sintonia.

És escandalosa perquè allà on apareix

sempre hi han hagut rastres de crits,

de baralles (internes o amb un oponent)

però hi ha hagut violència allà.

És escandalosa quan és n♀stra

quan la suportem una vegada al mes

o quan en meitat d'una lluita

som colpejades contínuament.

Sí, la sang és escandalosa

i no perquè crida ella sola

sinó pel silenci que deixa darrere

quant una de les n♀stres és assassinada.

Interpretació:

En aquest poema utilitze el símbol de la sang com a portadora de l'energia, sang perquè és femenina i vital perquè el món puga viure. Com les dones. Som una part important en aquest món, concretament el 50% de la població i no som considerades encara com a persones. És que no ho som?

Doncs bé, en aquests versos represente la sang com a substància vital que ens fa tirar endavant i ens aporta l'energia necessària per a lluitar. La sang és escandalosa, és una frase que se sol utilitzar molt en el meu poble i que m'ha paregut que era la més adient per dur el fil conductor del poema perquè com allò que no fa soroll pot escandalitzar-nos tant?, com allò que ens ocorre dia a dia no fa vibrar els sentits de moltes persones? Com la sang de les nostres companyes que han assassinat no para de cridar i encara hi ha gent que no l'escolta?

La història amagada de les seues mans

Ulls del temps que cobreixen la història,
tenien por a riure, a pensar
i els més menuts a jugar.

Ni una paraula més alta que l’altra
tot amb un to dèbil, silenciós…

Amagaren darrere d’una malaltia
la mort del pare del xiquet
que morí lluitant contra els feixistes.

El xiquets i la mare entre les serralades
amagats de la Guàrdia
que insaciablement els buscava.
Fugitius de guerra,
fugitius de paraules.

Ni una paraula més alta que l’altra
tot amb un to dèbil, silenciós...

Passaren els anys
i no existia,
Passava el temps
i nom no tenia.

Sols existia una careta innocent,
inconscient de la història present
que hi havia darrere
del despreci, de la por i del pànic
als ulls de la gent
cada cop que creuava el carrer
amb només 5 anys en les mans.

Ni una paraula més alta que l’altra
tot amb un to dèbil i silenciós…

Però ara la història amagada
entre les veus que ja no poden parlar
s’ha evaporat com aigua en foc
fent que amb 86 anys continue enganyat.

Ni una paraula més alta que l’altra
tot amb un to dèbil i silenciós…

INTERPRETACIÓ:

Aquest poema reflecteix la vida de molts xiquets i xiquetes que durant la època de la postguerra van ser enganyats de manera que no van saber la seua vertadera identitat, el perquè de la seua història i la dels seus pares.

Si aquestos versos parla dels nostres avis i avies que segueixen ignorants de les seues vertaderes històries, de la realitat del seu passat i que pot ser ja siga massa tard per que algú els puga explicar el perquè de tantes coses viscudes.

Art Sobtat

Sobtadament et trobe al meu davant
sense previ avis, amb un somriure posat
trencant tots els esquemes
i fent de la improvisació un art.

Una meravella de cançó

que s'escriu amb les meues lletres
i es canta amb la teua veu
fent la melodia dolça que ballen els cors.

Perquè trobar-te ha sigut la meua sort,
la nostra sort discreta i sobtada
que no ens esperàvem,
i més estant tant prop.

No t'esperava, no ens esperàvem
però les sorpreses formen part de nosaltres,
formen part del nostre propi caos
i del trenca closques que estem construint.

Al igual que la nostra absurda mania
de trencar totes les lleis
per seguir el nostre camí,
els nostres somnis lliures.

Intens

Escapàrem de la gent
i els nostres cossos reien nerviosament
amb les ganes de fondre's,
d'estar sol i rebentar l'embolcall.

Travessàrem el temps, el poble
i pujant aquelles escales mortals
va començar a llevar-se la roba,
a poc a poc descordava els botons.

La respiració accelerada
i les pulsacions ingovernables.
L'escalfor prohibida provocada
per les seues mans aferrant els pits.

Sospirs, besos, anhels
tot li faltava i a mi tot em sobrava
aleshores, en aquella estança
esclatà el foc, l'incendi...

Quasi sense previ avís
es colpejaren els cossos fortament
i m'assaltà una calor terrible
el moment de delit injust.

En aquell punt es trencà alguna cosa en mi,
al meu interior, dins del meu cos.
Cride, no sé si de mal o de por
i cride repetidament que s'ature.

Les llàgrimes mudes no volien eixir encara,
els seus moviments bruscos tampoc pararen
i les meues forces esgotades
desistiren fins a perdre el sentit.

Torne al meu cos, que ja no és meu
alliberat del pes que em tenia presa,
m'abrace a mi mateixa
amb respiració tallada i arítmica.

Note la seua calor, el seu fred calor
al costat, amb respiració tranquil·la,
entenc que la seua presència s'ha esfumat
deixant en mi un mar en tempesta...

Interpretació:

En aquest poema faig una crida per mostrar l'altra cara de les relacions tòxiques que aboquen a la falta de respecte i a la violència. Parle d'aquelles que amaguen en un rerefons una ombra tan obscura que assassina a poc a poc, que tortura dia a dia. Parle de totes aquelles dones que són violades per les seues parelles, parle del sexe sense consentiment i del dolor que provoca això, tant físicament com psicològicament. Per això al llarg del poema mostre adjectius que mostren dolor, angoixa i por per tal de deixar des del 1r vers clar que no hi ha consentiment per fer els actes que el segueixen, que tot i els primers moments de "passió" no seran benvinguts encara que semble que es vol seguir amb el joc.
Amb tot, vull afegir que no és un tema per fer broma, ni molt menys per ignorar la realitat que ens envolta a les dones. NO ÉS NO, encara que no quede roba, encara que ja haja començat la penetració. Obriu els ulls, desperteu, ens estan ferint, maltractant, assassinant!