Estel Roig 5

dilluns, 14 de març del 2016

Gritos quemados♀

    Llevo dinamita guardada en los bolsillos
y fuera la desquiciada tormenta
que amenaza con mojar las armas,
mis armas de fuego.

Retengo la chispa en la mirada,
miro con rabia a la sociedad
¡Soy fuerte!
No soy el juguete que creen.

Hace años que soporto los golpes,
demasiados años con las acomplejadas tormentas
de miedo y de inferioridad
de fuego ardiente y de callar.

La historia me llamaba entre susurros,
yo gritaba para que me escuchara
pero silenciaron mis palabras
teñidas de la quemada violeta.

Miro de nuevo a los ojos al mundo
es mio, es nuestro.
Nos queda camino por recorrer,
las alas todavía tenemos atadas,

los pies y las manos
todavía magulladas
por las asperas cuerdas
que nos tenían presas.

Respiro una vez más,
nos queda camino,
nos faltan muchas cicatrices por sanar
muchas partidas a las cadenas por ganar.

Ahora que soy fuerte me presento
con la fúria del fuego
y las manos llenas de dinamita:
Soy los gritos quemados de la historia

Soy la voz femenina que ya no grita.

dijous, 10 de març del 2016

En l'andana


Sons de trens
En la nit freda
Una ombra es dibuixa
Amb la llum dels fanals rojos
Una ombra imperfecta
Que cau a trossos

Unes pases llunyanes
Una veu apagada
Desgarrada i ofgada
Un plor silenciat
I el vent que acarona cada llàgima
En la galta del infant

Llums de ciutat
Fanals apagats
En mig la nit
Com les mirades somiadores
Que cauen en l'abisme
Costruit en la realitat

dissabte, 5 de març del 2016

Bruta, Trencada i Desgarrada

Sabates brutes,
Trencades i desgarrades
A parts iguals
Mentre el cami es trenca
I el pont cau a cada pasa
Un nou tro sona als meus peus
Tempesta que ja fa temps
Que enuvola el meu cap
I taca els meus ulls
De cristalls i roig
Una nova pasa
Donen els meus peus
Deixant en el camí tinta bruta,
I fulls desgarrats i trencats
A parts iguals

Un nou desfet de paraules
Junte amb força
Per alçar la mirada
I aguantar les llàgrimes
Que amb tantes ganes lluiten per escapar.

dilluns, 29 de febrer del 2016

Ciclón


Chillo al viento
no aguanto el fuego en mis manos
la llamarada de rabia en los ojos
ni el incendio que corre por mis huesos


Pido ayuda al viento
pero no responde, no me oye
solo con delicadeza roza mi piel,
me acaricia y corta las heridas.
Herida sobre heridas


Lloro mirando el viento
-¡Te odio!
no quiero más sus segundos
no soporto más su presencia


Suelto mis últimas palabras al viento
solo le pido un último susurro
transformado en versos sucios.
Solo le pido que devuelva los cálidos colores
a la primavera de mi mundo,
mi ya desgastado mundo.

divendres, 19 de febrer del 2016

No parar de Córrer

Córrec…


els carrer són buits,
i a l’hora plens


Córrec…


busque en els ulls de la societat
una xicoteta espurna que brille,
sols una, per menuda que siga.


Córrec…


Vaig al contrari de tots
sóc la que tropesa amb tot
i fa de les mirades foc


Córrec… (un poc més fort)


No soporte la corrent en contra
no vull seguir-la, no puc amb ella
Vaig a espijons i colps de puny


Córrec .... (un poc més fort)


em falta l’alé, vull perdre’l
no trobe el caliu en cap mà
no trobe cap mà on compartir caliu


Córrec!! (més fort que mai)


Vull eixir d’aquest lloc!!!
M’angoixa! Em tanca! No puc eixir!
No hi ha cap escletxa per on fugir...

diumenge, 14 de febrer del 2016

Egoisme...

Què és l'egoisme?
I tu m'ho preguntes?
Mentres, et respons tu mateixa mirant el teu propi melic.
Egoisme és el sistema on estem sumits, és on estem clavats fins més a dalt que el coll. Egoisme és no acceptar a qui no es com tu. És no tindre en conter les opinions contraries. Egoisme es fer ulls secs al que t'envolta. L'egoisme és la violència sense sentit. Són els esteriotips.
Egoisme és estar parlant i que ningú escolte. Egoisme és cridar de ràbia cap al món i que et miren amb cara de boja. És mirar als ulls de la gent i saber que mai ningú va a cedir ni un mílimetre. Egoisme és que esclates de ràbia, desesperació, odi, impotència, soletat, tristesa i que inclús el més arrimat et mire amb despresi. Egoisme és veure que l'única eixida és fugir.

 Sí, Egoisme és negar un abraç. És negar un bes, una mirada. L'egoisme és donar l'abraçada quan sols pot empijorar-ho. És donar el bes quan no toca. Egoisme és comparar. És recordar i no veure el que tens ara en les mans. L'egoisme són els cels i l'enveja. Egoisme és retraure actes que ja han passat a l'història. Egoisme és sols mirar per u mateix.
L'egoisme també és mirar als ulls d'algú que plora i no dir res. Egoisme és plorar per dins quan res va bé, i que ningú ho vulga veure. Egoisme és que no pugues parlar per por a fer mal. Egoisme és tallar les ales. És voler saltar al buit per morir-se. Egoisme és que tingues que tallar-te per que veus que el món ja no li cap més odi.
L'egoisme...
Què és egoisme?
I tu m'ho preguntes?
Egoisme ets tu
Sóc jo
Som totxs...


dimecres, 10 de febrer del 2016

Cares de la Lluna

Diuen que la lluna té dos cares,
això diuen…
Però jo cada nit
la veig distinta, bonica.

Diuen que sempre està canviant,
però no s’adonen
que els qui canvien som nosaltres,
la nostra manera de pensar.

Solte una nit més
mirant l’obscuritat i la llumeneta,
la por de no trobar-me
amb la cara que jo m’estime

Però totes les nits trobe
la llibertat en els seus ulls
les ganes de riure
i ara les ganes de plorar...



Fotografia per Dario Cavero Cabrera:



dimecres, 3 de febrer del 2016

El meu cos busca fugir


Senc com el meu cap va a explotar,
no entenc res del que passa al voltant
les meues mans noten com s'esgarren
amb el fred tallant de l’hivern

Sols vull fugir d'ací
però tinc els meus peus ancorats al terra.
La meua ment i ànima
volen molt lluny, arribant al cel.

No vull soltar cap llàgrima més,
el meu cos intenta conservar el valor
però sóc massa dèbil
i en res caic com un castell de cartes.

Respire per última vegada,
els meus ulls cansats, forts
saben cap on mirar
l’horitzó llunyà, direcció cap al mar.

dissabte, 30 de gener del 2016

Descobriem força en els c♀rs


Alçarem els punys any rere any
Amb el coratge de poder vencer
Sabien que no seria cosa de dos dies
Sabien que no seria gens fàcil

Començaren amb la ràbia dels anys
Entenent que una vegada entraven
No acabariem fins no tindre
Entre les mans la victòria

Dies de pluja, de foc i incendis
Que ens obrien els ulls
Amb la impotència per acabar
En allò que a totes ens oprimia

Ens els cors, en la nostra esquerra
Trobem el roig de la nostra lluita
La força que ara destapem
En cada paraula


En cada fet
En cada lluita
Després de veure'ns mortes
A mans del patriarcat



dimecres, 20 de gener del 2016

Ja fa temps que les nostres mans s'han trobat

Amb tantes rialles juntes
mai trobaré la manera exacta
per descriure el teu somriure
ni tampoc els teus ulls quan brillen

Descobriren les nostes mans
que no estaven soles
ja fa quasi dos anys
els dies passen i tu io jo com abans

fidels a un amor que no s'esborra
qua amb amargs de llima,
de quilòmetres
fem que el vent i els cel ens acompanyen

Desfem cada cop un sequit de llaços
que trenquen més que la llunyania
que ens mata dia a dia
amb trocets de caramels de llima

Són molts moments amb tu
de somriures i rialles
de tristeses i llàgrimes
però totes sempre ens enfortien

Hem crescut els dos
des d'aquell febrer fred
que ens abraçaren 
per no perdre el calor

Hem estat forts,l'un per l'altre
tot i tindre adversitats
tot i veure que el penya-segat 
ens feia caure cap avall

Però el teu somriure 
cada cop és més fort
i les meues forces creixen
al tindre't de nou ben a prop



T'estime
Fotografía de Dario Cavero Cabrera






dissabte, 9 de gener del 2016

Lluitar i Crear amb cançons (A Obrint Pas)

Com un Preludi que sense més ni menys dona pas a Coratge
amb dolçaina ens fa esclatar a ballar
amb tots els anys a les esquenes 
de lluita, lletres, cançons, somriures i plors

Recordes com ens deien Benvinguts al Paradís
amb soroll de sirenes i crits; d'helicopters i algun que altre tir
Com ens mostraren les Mentides 
o com en L'Últim Combat ens diuen de no rendir-nos

Ens demanaven Moviment quan encara eren molt menuts
que mai tinguerem por a admetre qui Som
encara que fos Novembre
encara que no sapierem si No Hi Ha Demà

Cada Cop que ens mirem les mans
Sempre torobarem La Flama 
que ens fa esclatar amb El Foc i La Paraula 
un crit als Quatre Vents

Que ens torna a la nostra Terra 
encara que siga Lluny d'Aquí
encara que viatgem Més Lluny
sabrem on trobar els nostres Camins

I Quan No Hi Ets, els nostres punys 
sabem que no hem d'abaixar 
i ens preguntaran a cada un -On Vas?-
i nosaltres Trencant El Silenci respondrem

Perquè Som un món; som Els Crits De La Terra
perquè és la Nostra Hora 
saben que no hem de tenir por,
és clar que Tot És Estrany 

Però som forts
som l'herència que heu deixat
i fins la vostra tornada 
SEGUIM, SEGUIREM

Perquè mai serem iguals
després de Viure amb vosaltres tants anys
tantes rialles, llàgrimes, somriures i cançons 
i per mi, tants versos guardats entre els caixons


Sempre fidels als somriures
A mi també m'ha caigut una llàgrima amb Obrint Pas 









dimecres, 6 de gener del 2016

Fum de Primavera



Pètals dolços d'olor a romer
Impregnats també d'amor de timonet
De la tranquil·litat del temps
I de presa per trobar-nos més

Les mans ens coneixen i ens busquen 
Es troben amagades entre tela 
I busquen lloc on amagar la vela
Que desprén el fum guardat

Les nostres mans seguixen
I els besos ens plenen
Com l'herba del camp
Al deixar-nos caure

El fum s'allibera, com les carícies 
Com les mirades i els anhels 
Que en primavera volen 
Pels cossos en mig del foc

dilluns, 4 de gener del 2016

Fum d'Estiu

Estem en mig del foc
però el cor no batega per això
les nostres mans ens busquen
per unir-se, escapar, volar

Els ulls es miren 
connecten amb una nova força
les mans es troben, somriuen 
i com una fugida desapareixen

El calor no saps si es meu
o és aquell fum nou d'estació 
que amb aigua s'amaga
però que més que mai riu

Un portal buit, la porta s'obri
i els llavis ja no esperen a res
les mans impacients comencen amb botons
entretant entrem a rebolcons 

La casa es buida, i nosaltres plens 
el fum creix a cada sospir, en cada batec
ens fonem en la calor de l'estiu 
en els cossos que ara son més que vius 

diumenge, 3 de gener del 2016

Fum de Tardor

La nit ens cau al damunt
i la pluja dolça l'acompanya
com si tingués por de quedar-se sola
nosaltres ens quedem també amb ella 

Sembla que tot es quiet 
però en el nostre indret 
les respiracions es tornen anhels, gemecs
i el cor es torna cursa, batecs

Les fulles de Tardor cauen
i nosaltres agraïts perquè ens tapen.
El fum s'entreveu en l'aigua
però és ella la que ens eleva

Cremen els nostres cossos 
com una mistera encesa
amb cada bes, carícia, mirada 
que posa vent a la jugada

El mur ens sosté
però saps que tu -amb força,-també 
dins del meu cos, de l'ànima
sentim les nostres onades de Tardor

dissabte, 2 de gener del 2016

Fum d'Hivern

Empreny el meu cos contra el teu
t'hi deixe fer aquesta nit
som de fum i ens elevem
deixant-nos portar fins lluny

Ens fonem en un mar de besos
les carícies dels dits cremen
en la pell freda d'hivern
i desfà poc a poc la cuiraça del cor

Despleguem els nostres sentits
en la tendra mirada de la nit
som sols en mig d'aquest riu 
de ràpids batecs i anels 

Ens endinsem en nosaltres mateixos
som tan prop que no ens veiem
som tan prop que sols som un cos
que es fon en mig del fum.

dimarts, 22 de desembre del 2015

~Frias Tormentas~


Tormentas de otoño
En el frío tardío del año
Desaparecen las hojas secas
Dejando paso a las calles en ceniza
Desfiladeros de papel
Se abren paso en medio del desorden
Que habitan en mis sienes
Donde la rabia mundo no cesa
Y los paseos de invierno 
Empiezan con los primeros tumbos
Después de ver el agua congelada
Antes de tiempo
Entre las ráfagas de este maldito viento
Que se traga el grito del invierno

dijous, 17 de desembre del 2015

~Versos d'aigua~



Junte dues paraules
Boniques al meu parer
Però catastròfic el seu sentiment
Però, componen un dolç vers?

El meu tinter mullat de pluja
Deixa córrer tota mena de mots
No busque cap sentit en elles
Sols que d'amargues es tornen belles

Canvie de forma les meues lletres
Cap és igual però això no importa
Totes al remat són lliures,
No són ni teues ni meues

Arranque el full que mullat
Esborrona totes les paraules
Les deixe que escapen, que volen
Fins l' immensitat del món

L'aigua segueix impregnant la meua cara
I els meus absurds versos,
Ja no són meus, m'abandonen
Jo sols buscava,per dibuixar,tinta clara

I el meu tinter d'aigua es ple
Escric i no deixe paraules
Sols una tímida marca
Que amarga més que molesta

La tinta d’aigua desapareix a l'instant
Tot i que no deixa pel meu cap
Pot ser siga pluja

Pot ser siguen les llàgrimes

divendres, 4 de desembre del 2015

Dona'm Vida


Sentia la por que em seguia
Molt prop dels peus
Fins al punt de notar l'alé
Que olorava els meus cabells

He corregut tant
Que m'he quedat sense forces
El camí ja no és segur
Es ple de foc i enyorances

He aturat la carrera
La por m'ha abraçat
M'ha tombat i enfonsat
Fins tocar el fons del mar

Em falta l'aire,
Vull sortir d'ací
El pit està oprimit
I les mans en punys

Busque la meua sortida
Peró els ulls cansats
Es clouen sense permís
En meitat d'aquesta drecera

La tempesta ha començat
L'aigua em mulla de dalt a baix
Sense poder evitar-ho
Però de sobte em trobe amb NATURA

Caic al terra
Els cristalls ja no tallen
Sols són fines fulles que acaronen
I dolçament els demane: "Dona'm vida"